La violència masclista: un problema estructural del sistema capitalista i patriarcal
La relació entre el capitalisme i el patriarcat podem veure-la en les lleis fetes per l’Estat capitalista i les seves institucions que beneficien la legitimació de les violències masclistes, com poden ser les reformes laborals i les retallades en sanitat, Educació i lleis de dependència, que se sumen a les ofensives que defensen el paper de la dona com a mestressa de casa i cuidadora dins de la llar. I tot això –retallades i rols de gènere- també beneficia al capitalisme amb l’estalvi de les tasques domèstiques i de cures, és a dir, el treball de reproducció del treball, que porten majoritàriament les dones dins de les llars, i que és indispensable per al manteniment de la força de treball de la qual es nodreix el capitalisme.
A diferència de l’Estat i les seves lleis que considera el feminicidi com un fenomen aïllat, per a nosaltres és l’última baula d’una llarga cadena de violències masclistes. Per tant, considerem com a expressions de violència masclista el maltractament físic i psicològic, la violència laboral exercida cap a la majoria de les dones (treballadores, joves i immigrants), la sexual, l’assetjament de carrer, o la pressió estètica, per exemple. No obstant això, cap d’aquestes expressions de violència masclista desapareixerà sota l’actual societat capitalista. En l’exemple de la pressió estètica, a pesar que hi hagi dones, una minoria, que decideixen trencar amb els cànons estètics que brutalment se’ns imposen des de petites, no estarà a l’abast de totes les dones fins que s’acabi amb l’ocupació en el qual no et contracten si no encaixes amb el socialment considerat atractiu.
Si parlem del moviment feminista i de dones de les dècades de 1960 i 1970, ho fem d’un moviment que denunciava al sistema patriarcal, però també al capitalista, i que creia que el total alliberament de les dones era impossible en una societat de classes. Per tant, la seva estratègia passava per enfrontar alhora, i en unió amb altres sectors oprimits i explotats, aquests dos sistemes.
L’organització i la lluita política, així com la denúncia a l’Estat per reproduir i legitimar l’opressió cap a les dones es va reemplaçar, en gran manera, per la incorporació a de referents i militants feministes a les institucions per modificar-les “des de dins”. En aquest marc, el feminisme va aconseguir el reconeixement de la violació marital com a violència, així com de l’abús sexual i l’assetjament de carrer.
Respecte a “la tipificació en el sistema penal i l’establiment de càstigs, encara que recull una relació de forces engendrada per la lluita i la mobilització de les dones contra l’opressió, no pot més que mitigar –amb prou feines en casos singulars– les conseqüències de la violència patriarcal” (Andrea D’Atri, ‘Patriarcat, crim i càstig’)
Com assenyala Andrea D’Atri “paradoxalment, en l’acte d’exigir el reconeixement d’aquestes formes de violència per part del sistema penal, es va obtenir un resultat invers al que es buscava. Perquè, encara que la tipificació d’aquestes conductes com a delictes va permetre que siguin visibilizats els patiments de les dones, el sistema penal funciona mitjançant l’atribució de responsabilitats individuals en la causació de danys.”, culpant a una persona però no al sistema. “Des d’aquest punt de vista, llavors, l’opressió sexual o masclista, en si, no pot constituir un dany o delicte que pugui ser castigat mitjançant el dret penal. Judicialitzar l’opressió patriarcal limita els abastos de la punició a una sèrie de conductes tipificades de les quals només poden ser responsables alguns individus, aïlladament.”, continua D’Atri. En aquest sentit, moltes vegades es presenta a aquests individus com inadaptats o amb algun tipus de patologia individual, deixant de costat que el masclisme és una qüestió estructural.
Les lleis i la política capitalista tenen un clar objectiu: gestionar els interessos de la burgesia. Confiar en aquesta legislació com a garantia de “protecció” o “llibertat”, pel que fa a la violència masclista, és posar el pes de la lluita contra aquesta en el mateix Estat que legisla segons el que els interessos que tingui en aquest moment, a favor o en contra dels drets de la majoria de les dones. En l’Estat espanyol, els períodes en els quals més concessions a les dones es van fer van ser després de la dictadura franquista, i en l’època del govern socialista de Zapatero. Però l’Estat capitalista decideix, per pròpia voluntat, donar majors concessions a les dones? No, és necessitat: necessitava contenir el moviment feminista i de dones perquè no es radicalitzés més. A més, un altre dels punts importants és que tots els reconeixements dels drets de les dones són fruit de la lluita d’aquestes.
En el millor dels casos, quan l’Estat capitalista fa certes concessions en forma de lleis, davant la vida el problema segueix existint perquè continua existint un sistema capitalista. Un sistema que té un dels seus pilars en la desigualtat. Per tant, malgrat la legislació, les concessions no són accessibles a totes les dones. Un exemple: aquí en l’Estat espanyol amb el govern socialista de Zapatero es van concedir permisos de maternitat. Però la realitat seguia sent que milers de dones havien de renunciar als seus treballs per cuidar dels seus fills i filles perquè tenien uns treballs precaris i seguia existint la bretxa salarial entre homes i dones. Tot això es va aprofundir amb les retallades en sanitat, dependència i educació, pels quals milers de dones van haver de tornar a les seves cases a cobrir aquest treball no garantit per l’Estat, deixant les seves ocupacions o carregant-se amb una doble jornada laboral interminable.
Les lleis contra la violència de gènere no signifiquen la seva eradicació i com veiem en les xifres oficials, tampoc suposen una reducció en el nombre anual de víctimes de feminicidis o dels diferents tipus de violències masclistes.
Què fem llavors per enfrontar la violència masclista en totes les seves expressions?
Les massives mobilitzacions que en els últims anys han tingut lloc en l’Estat espanyol, en contra dels feminicidis i de les múltiples violències masclistes, són una mostra que la legislació concreta sobre violència masclista, així com l’actuació de la Justícia en aquests casos, és insuficient, fins i tot tardana.
Això no significa no acompanyar el reclam de justícia per a víctimes de feminicidi o violència, o l’exigència a l’Estat per drets elementals per a les dones. Però no ens quedem aquí, com fan els feminismes reformistes i fins i tot el feminisme postmodern que confia que l’Estat i les seves institucions posin fre a la violència masclista. Hem d’aixecar una alternativa a aquesta visió, que mostri que no es pot limitar la lluita per l’emancipació a l’ampliació de drets i la cerca de càstig per part de l’Estat. Per això defensem l’autoorganització de dones als centres de treball, sindicats i centres d’estudis, de manera independent a l’Estat i les seves institucions, enfrontant la violència que aquestes legitimin i lluitant pels drets de les dones. Hem de lluitar per reconstruir les aliances amb els altres sectors oprimits i explotats de la societat la classe treballadora, els estudiants, la població immigrant, les persones LGTBI, etc. Per conjuntament, lluitar contra el capitalisme i el patriarcat.
[…] (veure versió en català) […]