Judith Butler i la Teoría Queer
La perspectiva defensada per Judith Butler, sorgeix com a oposició al feminisme radical d’Estats Units en la dècada dels setanta. Es tracta d’un corrent feminista, el plantejament principal del qual és la defensa del patriarcat com un sistema d’opressió dels homes sobre les dones que funciona de forma autònoma. A partir d’aquesta idea, es comença a conceptualitzar que els homes constitueixen l’enemic principal de les dones, ja que es beneficien de manera general de l’opressió d’aquestes. Per tant, el patriarcat abans que el capitalisme es considera l’enemic principal de les dones. Però alhora, la teoria d’aquesta autora, s’oposa a l’anomenat “French Feminism” o “Feminisme de la diferència”, que sota la influència de Lacan acaba convertint-se en un feminisme profundament esencialista que manté el binarisme de gènere com a condició per començar a pensar la qüestió de la sexualitat.
Butler, per la seva banda, tractarà d’oferir una visió alternativa tant al esencialisme de la diferència com al constructivisme social.
Els principals conceptes en l’obra de Butler i la “teoria queer”.
Butler, defineix el “gènere” com a “significats culturals que accepta el cos sexuat”. Ella no se centra simplement en la dimensió cultural de el “ser home“ i el “masculí“ o el “ser dona“ i el “femení“ en si mateixos, sinó a través de quins mitjans i amb quines finalitats es realitza aquesta construcció.
La seva crítica a la heteroseuxalitad com règim de poder i disciplinament, situa als cossos com a receptors discursius que adquireixen el gènere a través de la repetició pràctica i constant d’unes caracterísitques concretes. El gènere per Butler són”actes i gestos, desitjos actuats i articulats creen la il·lusió del gènere, una il·lusió mantinguda discursivament per regular la sexualitat dins del marc obligatori de la heterosexualitad reproductiva.”
Per a l’autora, el cos no existeix per fora dels discursos que li donen forma. El gènere no és natural, sinó performatiu. Al llarg de la seva obra, tractarà de respondre a la pregunta de per què solament hi ha una forma de ser home/masculí i de ser dona/femení.
El concepte de “universalització de la identitat”, és clau per tractar de respondre a aquesta pregunta. Segons l’autora, el discurs heteronormatiu disciplina els cossos sobre la base d’una forma ideal i fictícia de “ser home“ i “ser dona“. La idea en si mateixa no existeix més que com a producte ideal que mai arribarà a realitzar-se, en canvi, en la realitat tenen lloc diferents pràctiques imitadores. Com aquesta idea mai arriba a realizar-se provoca que tinguin lloc múltiples formes diferents d’apropar-se a l’ideal. Aquest procés és enormement opresiu. D’una banda perquè el discurs disciplinari de la identitat universal ens permet una sola forma que mai acabem de desenvolupar totalment, però per l’altra, perquè rebutja totes les altres fórmules alternatives de desenvolupar la nostra identitat.
En l’obra de Judith Butler, el problema de l’opressió està íntimament lligat a la idea identitat universal. No és el capitalisme en si, no és la relació entre el capitalisme i el patriarcat, sinó la pròpia construcció cultural de “ser home“ o “ser dona“. Per a ella la “heterosexualitad normativa”, considerada un pilar fonamental per al manteniment del sistema capitalista, directament relacionada amb el manteniment d’un sistema de divisió sexual del treball i disciplinament dels cossos, podria subvertir-se a través de les pràctiques paròdiques performatives, obrint una esquerda irreparable en els estereotips de gènere.
No obstant això, arribats a aquest punt, la pregunta que se’ns presenta és la següent És possible acabar amb l’opressió sense trencar amb les estructures materials que la produeixen? O, la qual cosa és el mateix És possible acabar amb el binarisme de gènere, la heterosexualitad normativa, mantenint el capitalisme?
La democràcia plural i radical ¿És possible alliberar-se dins del capitalisme?
Com dèiem, és mitjançant la repetició ritualitzada de les características com els individus, els cossos, assumeixen el seu gènere i per tant, el seu lloc en l’ordre social. Per tant existeix la possibilitat de desplaçar aquest ordre simbòlic mitjançant la performativitad mateixa. La reproducció constant dels “gèneres de la no coherència” mitjançant la pràctica del que ella crida el “nomadisme de gènere”, tindrien la capacitat de copejar fins a la destrucció el caràcter hegemònic de la heterosexualitad normativa i desplaçar el “significat original”, nucli de l’opressió.
D’una banda el que se succeeix d’això és una aposta política per la proliferació de pràctiques individuals, on el propi cos i la pròpia identitat són l’únic camp de batalla fèrtil per alliberar-nos de l’opressió. La seva aposta política és destruir l’opressió de la dona, destruint la pròpia identitat de “dona“, a través de la suma de pràctiques individuals que la qüestionin.
El que el feminisme dels anys 60 i 70 plantejava fins a aquest moment, que era l’aliança col·lectiva per lluitar contra un sistema de submissió col·lectiva cap a les dones i cap a la comunitat LGTBI, i que s’identificava com el capitalisme i el patriarcat, no són qüestions prioritàries per a l’autora.
En segon lloc, la qual cosa d’això es desprèn és una renúncia a la possibilitat d’acabar amb el poder com a element d’opressió. ja que tota pràctica genera exclusió, al màxim que podem aspirar és a una democràcia radical i plural en la qual proliferin els espais en els quals les relacions de poder mutin constantment. Des de la seva visiófoucaultiana, els subjectes es formen a través de l’exclusió, i tota resistència al poder donarà origen a un nou discurs de poder, alguna cosa que en terminis pràctics significa acceptar la derrota abans de donar la batalla.
El que ocorre és que Butler no planteja com seria el caràcter de classe d’aquesta suposada democràcia radical. Es va acabar l’opressió de la identitat mantenint un sistema d’explotació en el qual la identitat i l’expressió hegemònica va lligada a una forma concreta d’explotació del treball i a una forma concreta d’organitzar la reproducció? Tampoc explica quin serà el procés de construcció d’aquesta suposada democràcia radical. Un procés en el qual el subjecte de la transformació ja no és un subjecte col·lectiu, a saber, la classe treballadora, sinó un subjecte individualitzat que com a màxim aconsegueix a través de la seva pròpia pràctica individual crear certs espais marginals que aconsegueixin trencar momentàniament amb l’opressió de la identitat.
No obstant això, com planteja Andrea D’Atri en Feminisme i Democràcia en Judith Butler: “la democràcia dels ciutadans lliures, fraterns i iguals, té necessàriament que incloure com a contrapartida per a la seva realització l’existència d’una classe que ha expropiat històricament a la humanitat dels mitjans de producció”.
Quin serà el procés de la construcció d’aquesta suposada democràcia plural i radical? Per a l’autora ja no és mitjançant la destrucció del capitalisme, sinó mitjançant la lluita per l’obertura de nous espais polítics alternatius a l’interior mateix de la democràcia capitalista.
Chantal Mouffe i Ernesto Laclau, aprofundeixen molt més aquest raonament en Hegemonia i Estratègia Socialista, i afirmen que “el projecte d’una democràcia plural i radical en un primer sentit no és més que una lluita per una autonomizació màxima d’esferes a partir de la generalització de la lògica equivalent i igualitària” i afegeixen “una vegada rebutjada la idea de la classe obrera com a “classe universal” es pot reconèixer la pluralitat dels antagonismes que tenen lloc en l’àmbit del que arbitràriament s’engloba sota l’etiqueta de “lluites obreres” i la importància inestimable de gran part d’elles (com la lluita per l’alliberament sexual) per a l’aprofundiment del procés democràtic”. L’únic marc d’actuació per a les autores és la democràcia burgesa capitalista, i l’únic horitzò assolible segueix sent la democràcia burgesa rebutjant la centralitat de la classe obrera i la seva acció política. La perspectiva revolucionària acaba sent substituida per una pràctica reformista, que sembra la idea que és possible mitjançant l’acumulació de petites reformes humanitzar el capitalisme fins al punt que deixi de ser un sistema generador de misèries i opressió.
Feminisme radical, de la diferència i teoria queer:
El feminisme radical, el feminisme de la diferència i la teoria queer mantenen visions diferents sobre el gènere, el sexe i la sexualitat però segueixen mantenint importants punts de contacte. Com diu l’autora Cinzia Arruzza, en el seu llibre „Les sense part, matrimonis i divorcis entre feminisme i marxisme“: “el que han compartit en general ha estat un desplaçament radical d’atenció al plànol del discurs i del llenguatge com a lloc de definició de la identitat de gènere i de la formació d’una jerarquia entre sexes”.
En el plànol teòric, la conseqüència d’això ha estat reduir l’atenció a la dimensió ideològica de l’opressió de gènere, reduint a llenguatge i discurs la complexa realitat social sense parar esment als elements materials que constitueixen la desigualtat. D’altra banda, contribueix a formar una percepció deshistoritzada del patriarcat, prioritzant la lluita contra aquest per sobre de qualsevol altra cosa, com el capitalisme. Alguna cosa que des d’aquestes perspectives o bé no guarda relació o la seva interrelació no és prioritària, ja que amb la desaparició del patriarcat com a sistema autònom les dones, els gèneres i la sexualitat seran capaces d’alliberar-se.
Est és un plantejament totalment invers al marxisme, que tracta de comprendre els condicionants materials que permeten el sorgiment i el desenvolupament de la desigualtat, comprenent les característiques i especificitats històriques i contextuals, per aprofundir en la relació dialèctica que es dóna entre el capitalisme i el patriarcat.
La falta d’una perspectiva “totalitzant” com la qual ofereix el marxisme, té també com hem vist fortes implicacions polítiques. La falta d’atenció en les estructures materials de la desigualtat es converteixen de facto en la impossibilitat d’oferir una sortida real a l’opressió de les dones i la sexualitat, que acaba substituint la idea de l’emancipació per la idea de la humanització del capitalisme i la idea de destruir la democràcia liberal burgesa per la idea de fer menys opresiva aquesta mateixa democràcia, fent-la més radical i plural, malgrat que aquesta mateixa democràcia tingui la seva condició d’existència la desigualtat i l’opressió de milions de persones per a benefici d’uns pocs.
