¿Cómo luchamos contra el patriarcado y el capitalismo?

¿Cómo luchamos contra el patriarcado y el capitalismo?

Esta charla se enmarca en la campaña de actividades que la Agrupación de Mujeres Pan y Rosas hemos estado haciendo en la universidad y en otros espacios, para debatir y reflexionar junto con mujeres estudiantes, trabajadoras y jóvenes. Y sobre todo, para invitar a organizarse con nosotras con la perspectiva de luchar por un movimiento de mujeres y feminista combativo, antipatriarcal y anticapitalista.

En este caso, y a modo de continuación de la charla “La mujer y la crisis capitalista”, queríamos profundizar en el cambio del feminismo desde los años 60 hasta ahora, en concreto en el “feminismo cool”

En els anys 80 i 90, el procés d’institucionalització del moviment feminista va ser acompanyat per l’abandó progressiu dels carrers i la pèrdua de la perspectiva transformadora de la societat capitalista i patriarcal, quedant alguns corrents de l’esquerra anticapitalista que seguien plantejant la necessitat de lluitar contra el patriarcat i el capitalisme. Es va passar de la crítica dels anys 60 a l’estat de benestar dels països imperialistes a criticar la desigualtat de gèneres sense qüestionar la desigualtat generada pel capitalisme; de criticar la família burgesa i la heteronorma a reclamar únicament el reconeixement d’altres “tipus de família” i dels diversos gèneres i sexualitats.

En aquest marc, la cultura va integrar aquest feminisme despolititzat i ho va fer en forma de llenguatge inclusiu i correcte, i també amb la substitució de termes que van portar a la despolitització de les realitats que reflectien. Com assenyala Celeste Murillo en el seu article “Feminisme cool, victòries que són d’unes altres”, “codi cultural” va permetre cobrir “de tolerància i diversitat els senyals particulars de les democràcies capitalistes” mentre va seguir, i segueix, existint masclisme, racisme i homofòbia.

Aquest “feminisme cool” encoratja a la batalla individual, d’una vida basada en decisions purament individuals reservades a aquelles que poden permetre-li-ho. No obstant això, tota elecció individual està condicionada sota una societat que continua legitimant els rols de gènere i exaltant el paper de la dona com a mare i mestressa de casa dedicada a les tasques domèstiques i de cures. És aquí on aquest feminisme fracassa, “en esborrar tota perspectiva col·lectiva de transformació” reservant “solament per a una minoria la possibilitat de triar, mentre la majoria sobreviu en llargues jornades laborals i ocupacions precàries (on les dones sempre estan sobre-representades). Les que poden pagar per eleccions individuals creuen que el feminisme ja no té gens per oferir-los i les que no poden pagar per la llibertat creuen que el feminisme no té res a veure amb les seves vides”.

En l’Estat espanyol, com hem dit en altres articles i debats, veiem una esquerrització del moviment feminista i de dones, encara que de moment continua sense ser majoritari.
Veiem com les dones treballadores amb un rol protagonista en les vagues pels seus drets com a treballadores també han sortit al carrer a defensar i conquistar els seus drets com a dones. Dones treballadores que senten en molts casos que el feminisme no té res a veure amb elles perquè no reflecteix la seva pròpia realitat com oprimides i explotades.

Veiem també com milers de dones joves han sortit als carrers contra l’aliança del capitalisme i el patriarcat, reprenent moltes de les consignes del moviment feminista i de dones dels anys 60. Les dones joves també senten el feminisme com alguna cosa aliè a elles perquè no recull les seves demandes com a dones joves, i perquè no els planteja una organització clara per acabar amb allò que exerceix i legitima les múltiples violències masclistes que sofreixen. Per exemple, que el moviment feminista no prengués com a demanda pròpia que les dones de 16 a 18 anys poguessin seguir exercint el seu dret a l’avortament sense consentiment familiar, suposa un dur cop per a aquestes joves que veuen com el moviment feminista no lluita per allò que les afecta directament.

El mateix succeeix amb les dones immigrants que al no tenir dret a la sanitat pública per les racistes lleis d’estrangeria de l’Estat espanyol, no poden exercir el seu dret a l’avortament. I tampoc el moviment feminista ho ha pres com una demanda mobilitzadora, com va succeir amb la contrareforma Gallardón que es va parar gràcies a la mobilització de milers de dones a la carrers. Els límits del feminisme institucionalitzat es poden veure en aquest exemple: aquest feminisme que no es planteja la lluita contra el capitalisme i ni tan sols portar fins al final la lluita contra el patriarcat, no pren com a pròpia la demanda per l’avortament lliure, segur, universal i gratuït per a totes les dones independentment de la seva nacionalitat o edat perquè suposaria qüestionar a les institucions capitalistes i les seves lleis, com per exemple la d’estrangeria.

Un altre debat important va ser sobre si és possible, com va plantejar una assistent, poder transformar la situació de les dones des de la “nova política” com plantejaria Podem. Aquí es va obrir un debat sobre si Podem realment planteja una “nova política”, d’esquerra, quan només es limita a denunciar al sistema patriarcal sense qüestionar-ho com a amic indissoluble del sistema capitalista.

Més que nova política, la majoria dels assistents plantejaven que s’aferra a les velles polítiques i l’exemple d’això és haver fet grans esforços per governar amb el PSOE que les seves polítiques de “igualtat” van quedar totalment retallades amb retallades de pressupostos i reformes laborals. Els gestos de Podem, com per exemple el de Carolina Bescansa participant al Congrés amb el seu beu denunciant la càrrega de cures de les dones treballadores, queden en el buit si Podem i els seus dirigents no criden a la mobilització als carrers per guarderies gratuïtes per a totes les dones. D’aquesta manera s’atacaria els interessos de les empreses capitalistes i de l’Estat, que s’estalvien aquesta gran “fàbrica” de cures que duen a terme gratuïtament les dones.

Després de la caracterització del moviment feminista i de dones de les últimes dècades i de l’actualitat, passem al debat on ens preguntem què podem fer per combatre aquesta aliança criminal del capitalisme i el patriarcat? Com ens organitzem per lluitar contra ella?

Una de les reflexions que va sorgir és que aquesta organització ha de ser independent de l’Estat capitalista i les seves institucions, on les dones treballadores, estudiants, immigrants, joves i precàries estiguin al capdavant de la conquesta de tots els seus drets. Una organització que trenqui amb la idea que sota aquest sistema capitalista les dones poden anar augmentant progressivament els seus drets, i amb la que aquesta “igualtat” és el màxim al que es pot aspirar.

La crisi capitalista ha aprofundit la càrrega sobre la majoria de les dones, a causa de les retallades en la llei de dependència, els treballs més precaris i la impossibilitat de la conciliació laboral, aprofundint així les dobles cadenes d’explotació i opressió que sofreixen les dones treballadores.

El moviment feminista i de dones té per davant la tasca de construir i reprendre aliances amb els sectors més oprimits d’aquesta societat, per colpejar alhora aquest sistema capitalista, basat en l’explotació de milions, i al patriarcat que oprimeix a les meitat de la població mundial per ser dones.
És per això que vam proposar a tots els assistents participar de la manifestació del Primer de Maig, Dia Internacional de la classe treballadora, en un gran festeig de Pa i Roses en el qual les dones treballadores i joves (futures precàries) ensvisibilicemos com a protagonistes de les lluites que venim donant contra les retallades, l’atur i la precarietat laboral.

Pan y Rosas marxarà aquest 1º de Maig amb l’agrupació juvenil No Passaran, amb Classe contra Classe i altres grups que formen part de la iniciativa “No Hi ha Temps que Perdre”. Un nou espai anticapitalista, antipatriarcal i de classe que es planteja construir una alternativa a les variants neorreformistas en l’Estat espanyol.

 

(veure versió en català)

 

Veronica Landa

Historiadora y educadora sexual, Barcelona.

View more articles Subscribe
menu
menu