No miris a ningú, que tinc “gelos”

No miris a ningú, que tinc “gelos”

Es promocionen la gelosia com alguna cosa natural i fins i tot sa en les filmacions diàriament. No és d’estranyar, per tant, que s’hagin convertit en una situació a la qual la gent està acostumada. No obstant això, la seva quotidianitat no fa d’aquestes respostes socials una acció lloable i molt menys beneficiosa. Es parlaria fins i tot de nociva i sexista.

Encara que no sempre es compleix, la bretxa de gènere també està present en aquest àmbit social, sent les dones les que més crítiques reben sobre aquest tema i les que més posen en pràctica la gelosia. No obstant això, cal dir que el fenomen s’està convertint cada vegada més en una plaga sense distinció soci-econòmica-cultural, d’edat, població i sí, gènere.

El seu origen es delimita a la baixa autoestima i la conseqüent inseguretat sobre si mateixa. Aquestes persones intercedeixen a l’espai personal dels altres, no mantenint o disminuint en gran manera el seu propi. Al costat d’això, és característica la falta de respecte cap a la llibertat de la parella i a les relacions de la resta, tot i que ambdues persones pateixen aquest trastorn i el cicle d’accions es fa insostenible.

En efecte, es tracta d’un trastorn amb acceptació social, no com a punts altres. La pregunta és: si la gelosia són tan perniciosos, per què la gent els defensa, distingint fins i tot entre gelosia bona i dolents? Un recurs ràpid seria al·ludir a la Història i culpar al patriarcat i el sexisme que li ha acompanyat. És, per tant, la seva presència en l’actualitat la veritable culpable de l’acceptació de la gelosia, o gelosia, col·loquialment parlant?

Por a la pèrdua, a la solitud, a la independència. Són conceptes als quals no se sol fer referència quan de gelosia es parla. En canvi, aquests s’idealitzen i es camuflen d’amor romàntic, protecció i desig. És un parany inconscient, en molts casos, on no és amor sinó obsessió, amb resultats mortals.

Pot semblar exagerat, però la gran majoria dels maltractaments estan recolzats pel desig d’estimar i protegir d’una forma, òbviament, insana. El problema, o un d’ells, és que aquestes persones no ho veuen així i les seves víctimes, en primera instància, tampoc. El fet de tenir més referents nocius en els mitjans de comunicació que beneficiosos, si llevem les notícies, incrementa aquesta realitat social i qui ho sofreix s’adona massa tarda.

Per exemple, una de les idees preconcebudes que es troben a peu de carrer és que la gelosia són una reacció natural davant la persona que vols, mestresses o desitges i que, en cas de no sofrir-los, l’amor no és veritable. Aquesta concepció és reforçada per la indústria del cinema, les sèries televisives, els programes del cor i fins i tot llibres que arriben tant a adults com a adolescents i infants, els qui els contemplen mentre qui està a la seva cura realitza altres tasques, no sent conscient del perjudici.

Són, per tant, desagraïdes, les persones que mostren rebuig davant la gelosia de la seva parella o, fins i tot, amistats? No. Per descomptat que no. Són culpables els qui no mostren rebuig davant aquesta situació? Això seria castigar al botxí per trobar-se sota la soga i no en ella. La condemna és un acte de contenció, no d’educació. Aquesta última té molt a dir referent a la gelosia i, en canvi, guarda les distàncies.

L’horari escolar està replet de matemàtiques, llengua i anglès. En canvi, tenen cabuda les emocions, la seva gestió i comprensió? En tot cas, la seva repressió. El sistema educatiu industrial en el qual vivim, si a Espanya i al món en general ens referim, no contempla els sentiments com a part de l’ésser humà que hagi d’estudiar-se i posar-se en pràctica, igual que l’educació sexual, encara que aquest sigui un tema que requereixi el seu propi article.

Queda, doncs, en mans de les famílies i el propi menor la formació en emocions i els trastorns associats que puguin sorgir per l’errònia gestió de les mateixes o altres circumstàncies vinculants. En canvi, aquestes famílies no tenen a qui acudir per solucionar problemes derivats sobre aquest tema, doncs la resposta menys frívoles són programes, en teoria, educatius o amb supervisió psicològica, dissenyats per a l’assessorament ciutadà quan ja la prevenció arriba tard.

Àdhuc amb aquest panorama una miqueta desalentador, no s’ha de perdre l’esperança en el professorat que, malgrat el volum d’alumnat i les gestions administratives que ha de resoldre, es bolca en la realitat de la seva professió. Tampoc s’han de deixar de costat les associacions de pares que lluiten per una descendència més pròspera i lliure, amb accés en saber sense barreres i coneixedors de si mateixos, lluny de tabús i mites cecs.

Per tant, si aquest estigma social, que no comporta ben algun ni es conforma de nivells, arribés a canalitzar-se cap a la seva extinció, la lluita contra la violència de gènere donaria un gran pas per quedar-se en la Història passada com a objecte d’estudi. En canvi, si la gelosia se segueixen venent com a símbol d’amor, ja sigui en format escrit, oral o amb forma de pantalla, no només se seguirà amb els mateixos problemes socials actuals sinó que, malgrat uns i goig d’uns altres, pitjors trobades ens esperen.

Per Victoria Moreno

comment No comments yet

You can be first to leave a comment

mode_editLeave a response

Your e-mail address will not be published. Also other data will not be shared with third person. Required fields marked as *

menu
menu