Maria Rovira, regidora de la CUP: “Les institucions són estructures patriarcals, i és molt complicat, per no dir impossible, canviar-les”

Maria Rovira, regidora de la CUP: “Les institucions són estructures patriarcals, i és molt complicat, per no dir impossible, canviar-les”

Com ella mateixa ens explica, “M’he quedat molt sorpresa perquè no sabia quan va sortir l’article que hi hauria tant rebombori. L’objectiu una mica de treure aquest article era realment que es visibilitzes que això passa i que la gent en parlés i en prengués consciència, però també em sorprèn molt el tancament de files que han fet els Mossos d’Esquadra”, qüestió que senyala en tota la seva denuncia.

A les diverses declaracions vas explicar que la teva experiència no és un cas aïllat, quina és la teva visió sobre la situació de violència masclista que viuen les dones al conjunt de l’Estat espanyol?

Jo crec que les dones estem, al conjunt de l’Estat, travessades per múltiples violències. Des de violències molt més específiques a violències físiques que fins i tot acaben en l’assassinat de les dones i que per tant, vivim en un sistema patriarcal que s’estructura en base a aquestes violències.

Des d’intimidacions, el fet que ens facin callar, el fet que no hi hagi visibilitat de les dones, els cànons estètics que hem d’assumir per tal de ser reconegudes com a dones “normals” i que formem part d’aquesta societat… I clar, aquí hi ha un punt a afegir, hi ha una interseccionalitat que fa que no sigui el mateix una dona blanca i de classe alta que les violències que pateix una dona migrant amb pocs recursos econòmics. Per tant això també s’ha de posar sobre la taula, que les múltiples violències ens afecten de manera diferent en funció de la nostra classe social i en funció també de la nostra procedència. I en aquest sentit, doncs, tenir molt clara la piràmide de violències. Hi ha moltes violències que realment són invisibles però que realment nosaltres sí que les sentim i sí que les notem i que, quan ens ajuntem amb més dones, són capaces, aleshores, de verbalitzar-les i de dir-les.

Per tant, és un exercici necessari el fet que hi hagi col·lectius exclusivament de dones perquè generen molts més espais on sí que es poden evidenciar totes aquestes violències. I que inclús dins dels moviments socials també, existeix un masclisme latent que per sort portem anys intentant-ho combatre.

Contes a la teva declaració que els Mossos d’Esquadra van tenir respostes com “aquestes coses passen” o que “són persones que no estan bé del cap”. Una espècie de naturalització i banalització d’aquesta violència. A més a més, també et van preguntar a l’hora de fer la teva declaració si és que no et van intentar robar, perquè en el cas d’haver estat així el delicte seria major. Què en penses d’aquest discurs, de l’actuació i de les conseqüències que té?

Clar, jo penso que al final aquest discurs que tenen els Mossos d’Esquadra és un reflex del status quo aquí, a Catalunya, però també al conjunt de l’Estat espanyol. I per tant, jo crec que és molt preocupant. És molt preocupant que dins dels Mossos d’Esquadra, les persones que es dediquen a casos de violència masclista i agressions sexuals tinguin un discurs que no incorpori la perspectiva de gènere, que no incorpori tot el sistema de violències que patim nosaltres i que es banalitzi d’aquesta manera. És important perquè, malauradament, encara hi ha molta gent, i moltes dones, que no estan conscienciades i per tant, que tu rebis aquesta primera resposta et fa que tu mateixa et preguntis si és necessari que tu denunciïs, perquè com que és una cosa “normal”, doncs potser l’hauries d’acceptar. I per tant, crec que en aquest sentit queda molta feina.

Bé, després fins i tot ens podríem plantejar si un mosso és la primera atenció que tu has de tenir un cop pateixes una agressió, un cop truques a emergències. Que el primer que et vingui sigui un mosso d’esquadra, en el meu entendre, no és el correcte. Però bé, això formaria part d’un debat més profund també. Però que tots, a nivell administratiu, els diferents agents públics que teòricament treballen en el circuit administratiu i públic haurien de tenir un discurs molt més clar sobre el qué són les violències masclistes, el qué és el sistema patriarcal i com s’ha de tractar a la persona que acaba de patir una violència masclista. Doncs, no victimitzant-la, no culpabilitzant-la, no fent-la sentir com si allò que hagués passat fos “normal”, perquè al final evidencia la normalització d’aquestes violències dins la nostra societat. I a mi em va semblar molt greu l’actuació que es va tenir.

Sí que es veritat que ara s’ha creat un revol que fins i tot els Mossos diuen que van actuar amb el protocol. Doncs si aquest és el protocol…clar, jo em pensava que s’havien comès errors. Però si ells, inclús després d’aquesta denúncia, defensen que aquest és el protocol tenim un problema encara més greu.

De totes maneres veiem com aquesta lògica que parlàvem ara de banalització, naturalització i culpabilització no és estrictament només dels Mossos d’Esquadra sinó que diríem que impregna el conjunt de les institucions. De fet hem sabut, fa pocs dies, d’unes declaracions que va fer qui seria el Conseller portaveu del que era CiU al districte de Sants – Montjuïc, Lluís Sergi Sarri, que va afirmar que l’agressió que vas patir seria obra d’un “pertorbat” però que no era masclisme, i que a més a més, estava cansat “d’escoltar la paraula masclisme per tot arreu”, enfrontant el que seria la visibilització i l’alçada de veu de les dones i el moviment feminista. Creus que aquest discurs es fomenta cada vegada més des dels sectors més conservadors o reaccionaris de les institucions?

Clar, jo crec que el fet que les dones alcem la veu, al final som la meitat de la població i això fa molta por als homes perquè estem tocant els seus privilegis que s’ha construït un en base a l’opressió de les dones. I per tant, ells han de reaccionar a això d’alguna manera i banalitzar i fent mofa d’allò que diem les dones. Que si som unes pesades, que si sempre estem parlant del masclisme. En comptes de fer una reflexió profunda d’allò que estem dient, el que fan és intentar tapar i no donar-li importància a la veu que estem alçant.

En aquest sentit, a mi el que em sorprèn és que aquesta persona digui això. Jo he rebut missatges de la Presidenta de la Diputació, que és de Convergència, de l’alcaldessa de la Garriga, que és de Convergència, inclús del mateix grup municipal, del seu portaveu, que també és de Convergència. I el que em sorprèn és que a aquesta persona no se l’hagi cessat immediatament. Jo entenc que és una figura pública i que no pot tenir aquest tipus de comentaris perquè necessita una revisió dels seus rols com a home, i per tant, fins que no se’ls hagi revisat, aquesta persona no pot ocupar un càrrec públic.

De la teva declaració vas treure la conclusió de que no era coherent demanar a les dones que denunciassin si després hi havia una gestió com la que vas rebre tu, que a més a més, has confirmat pel que van dir els Mossos, que va ser complint els protocols. Què en penses del paper de les institucions respecte a la vulnerabilitat de les dones enfront de la violència masclista?

Jo crec que aquí hi ha diferents temes. Jo si no hagués tingut el recolzament o el suport social, si no fos una persona que fa temps que coneix el moviment feminista, que milita a una organització que té com un dels eixos principals el feminisme, jo m’hagués sentit ultra vulnerable en tot el procés. Aleshores, jo entenc que una dona, que ja li suposa un esforç molt gran posar una denúncia per l’estigma que tindràs, per la por que passes.

Perquè realment els circuits de violències masclistes tampoc ens han explicat. Hi ha moltes coses que si no t’assessores no coneixes. Per tant, jo entenc que amb el tracte aquest la gent no arribi fins al final. Clar, si tu tens la primera rebuda als Mossos d’Esquadra i la denúncia no la pots fer fins a l’endemà al matí, que tu després de veure com et tracten els Mossos diguis “bé, és que no cal posar la denúncia”. Perquè és que a més no arribarà enlloc, s’està banalitzant.

Però clar, a tu quan et passa això només tens contacte amb Mossos. No t’expliquen que tens el servei d’atenció i recuperació, que tens el punt d’atenció a la dona, que tens diferents associacions o col·lectius feministes que poden treballar això i que et poden ajudar en aquestes circumstàncies.

Per tant, anem a repensar, per què si Barcelona té un bon programa en això com ho podem fer per trencar les competències una mica dels Mossos i poder posar una mica el nostre personal i els nostres treballadors que tinguin una perspectiva feminista, que siguin expertes també en treballar això, en potenciar els col·lectius feministes i poder d’aquesta manera intentar fer una mica més de protecció a les supervivents d’aquest tipus de violències.

Fa poc l’Ajuntament de Barcelona va presentar un protocol del que seria un programa d’intervenció contra la violència masclista en el que plantejava la necessitat de fer actes simbòlics com guardar un minut de silenci quan hi havia un feminicidi. Tenint en compte que són mesures més o menys simbòliques, quins diries tu que són els límits que té la lluita contra la violència masclista estrictament des de les institucions i com davant d’això haurien d’actuar el moviment feminista i l’esquerra anticapitalista?

Aquí hi ha un debat més profund sobre el límit institucional de qualsevol projecte polític. Al final les institucions són unes estructures patriarcals, són unes estructures burgeses i és molt complicat, per no dir impossible, canviar-les. Per tant, el projecte nostre, i això ja és més polític, de com la CUP-Capgirem Barcelona analitzem la institució, és una mica generar institucions paral·leles on governi la gent en realitat i que tu fessis de mer transmissor d’aquestes demandes i aquestes informacions i alhora que acabis duent a terme allò que la gent diu i que aquesta gent sigui la que va avaluant i va participant de la responsabilitat d’aquestes polítiques.

En aquest sentit, des del grup de treball de feminismes nostre hem valorat, és la necessitat de referenciar, de potenciar tots aquells col·lectius feministes que ja existeixen i aquells que es puguin crear, perquè també és veritat que en els darrers deu anys a Barcelona han anat sortint moltes assemblees de dones i molts col·lectius que assumeixen la perspectiva feminista o la lluita feminista com una lluita necessària dins de les seves organitzacions, i també de cara enfora.

Per tant, entenent el fet que sigui molt volàtil la institució i que d’aquí quatre anys pot ser canviar el color del Govern, jo crec que una de les apostes clares és la de potenciar tot allò que està fora de la institució. Potenciar, donar recursos, referenciar, parlar tot el que tu fessis des de la línia de feminismes amb aquests col·lectius i que per tant siguin elles les que al final agafin les rendes de les polítiques en l’àmbit de feminismes de la ciutat.

Cynthia Lub

Historiadora y trabajadora precaria, Barcelona.

View more articles Subscribe
comment No comments yet

You can be first to leave a comment

mode_editLeave a response

Your e-mail address will not be published. Also other data will not be shared with third person. Required fields marked as *

menu
menu