El feminisme com a nínxol de mercat i assimilació capitalista.

A Brasil es va crear el terme primavera feminista per expressar l’entrada en escena d’un moviment ampli de dones per tot el país lluitant pels seus drets democràtics i contra l’opressió que sofreixen les dones. Aquest moviment va tenir el seu auge amb les marxes contra la cultura de la violació. També es va expressar en la lluita pel dret al propi cos, contra la reificació i mercantilització dels cossos femenins, contra els estereotips de gènere i contra les lleis que buscaven restringir encara més el dret a l’avortament al nostre país, que ja ens és denegat. Aquest procés s’integra en un fenomen internacional, que va tenir exponents més forts i amb abast més massiu en altres països d’Amèrica Llatina, com Argentina i Xile.

Caracteritzem els últims anys com una etapa de finalització de restauració burgesa, o sigui, fi d’un període d’àmplia dominació i avanç contra les masses, especialment contra la classe treballadora que durant diverses dècades va veure les seves condicions de vida atacades, suposant una derrota moral per a aquesta classe. La crisi econòmica mundial i la irrupció de nou processos revolucionaris a diversos països van ser signes importants d’aquest moment i encara que en la seva majoria aquests processos han estat derrotats van obrir un espai que podem cridar de “crisi orgànica”. Aquesta “crisi orgànica”, més enllà de presentar una situació on la lluita de classes encara és baixa, suposa una situació on els de a dalt tenen dificultats per governar i els de a baix se senten insatisfets i qüestionen l’ordre. Aquesta situació va obrir va reprendre les discussions sobre els drets democràtics dels sectors més oprimits per gènere, ètnia o orientació sexual. La recent victòria del reaccionari Donald Trump als Estats Units actualitza la discussió de l’aliança entre la classe obrera i els sectors oprimits, tenint en compte que la principal estratègia de la seva campanya aprofundeix en la seva divisió (atacs als immigrants, a les dones, a les persones LGTBI)

Les banderes feministes que han pres més força en els últims anys no són noves, es tracten de banderes històriques del moviment feminista internacional que ja van superar diverses estratègies que buscaven acabar amb elles. Ara, més que mai, és necessari debatre aquestes estratègies, tenint en compte que la política de cooptació per part de l’Estat capitalista i dels govern sempre va ser, i continua sent, la millor estratègia de la classe dominant per convertir la demanda de les dones en alguna cosa inofensiu per al capital.

Permetre que les banderes de lluita de les dones es barregin amb les banderes d’empreses capitalistes és assumir una estratègia de conservació del status quogeneral, d’explotació d’una classe sobre l’altra, o negar la possibilitat real de l’emancipació de les dones, acontentant-se amb més inclusió, alguns drets i major inserció del tema feminista en els mitjans burgesos.

El feminisme com a nínxol de mercat i consum

Cal destacar que les empreses busquen assessorament en aquesta línia per dialogar amb el públic sensible al feminisme és una distorsió de la lluita de les dones. La distorsiona perquè els mitjans de comunicació són criticats per legitimar l’explotació del cos femení, la reificació i la heteronormativitat del sexe i bombardejar amb un patró de bellesa inassolible. Aquesta crítica és part del combat contra una societat que utilitza els seus mitjans de comunicació com a forma de legitimar el patriarcat. Però també és distorsionada perquè lluny d’estar d’acord amb la necessitat d’una emancipació real de les dones, la classe dominant, enfront del descontentament social, no defensarà les banderes dels oprimits i explotats, i solament buscarà apropiar-se parcialment d’aquestes fins a buidar-les del seu contingut subversiu i revolucionari.

Per això moltes empreses a tot el món han buscat ficar en les seves agendes la lluita de les dones contra l’opressió masclista i patriarcal. Transformant el significat d’algunes banderes feministes per apropiar-se d’elles, cooptant la lluita de les dones per a la creació de nínxols de consum com un feminisme de mercat, que al mateix temps que s’apropia de la lluita de les dones per vendre una marca, rebutja l’aspecte polític i emancipatori de la lluita contra l’opressió. Transforma una crítica radical en espai de consum per augmentar els beneficis capitalistes. Moltes empreses veuen en aquesta sortida una possibilitat de reinventar-se enfront de fenòmens reals, que moltes vegades es consideren com a conquestes del moviment en si mateix, sense analitzar el significat de les relacions entre les classes.

Moltes empreses adeqüen la seva publicitat per treballar amb la idea de l’apoderament de les dones, trencant amb els estereotips de gènere. Exemples no falten. L’empresa Goldie Blox, va divulgar en la seva publicitat de “joguines per a noves enginyeres” un qüestionament al rol de gènere que diu que les joguines de les nenes han de reproduir un paper social de les dones lligat a treballs de cura i tasques domèstiques.

A més de vendre un producte creen una imatge de l’empresa sobre l’estil de vida que concordi amb el que requereix avui dia el capitalisme, encara que la major part de la riquesa mundial segueixi en mans de grans monopolis i d’algunes famílies.

És necessària una crítica a l’econòmic, és a dir, a l’ànsia de lucre de les empreses que no dubten a adoptar aquest tipus d’estratègies de màrqueting. També cal assenyalar que algunes empreses de “bellesa” són responsables de la perpetuació i creació de cànons que són imposats a les dones. S’estima que almenys un 1% de la població mundial sofreix alguna forma de trastorn alimentós com la bulímia i l’anorèxia, que en un 20% dels casos té conseqüències fatals.

En la televisió “emancipació”, a les fàbriques explotació

És un fet que el feminisme és un moviment interclassista, o sigui, un moviment compost per dones de diverses classes socials. No obstant això, el debat entre marxisme i feminisme sempre ha demostrat el límit perquè les demandes de les dones poguessin adquirir un component antisistèmic i, per tant, anticapitalista: els interessos de la burgesia i el proletariat no coincideixen perquè són oposats.

Les dones no són una classe social. Però si són un grup socialment subordinat pel seu gènere, i està present a les diferents classes en la societat. Això pressuposa que és possible que totes les dones, independentment de la seva classe, lluitin en comú per la bandera democràtica del dret a l’avortament, per exemple. És també un fet que amb la crisi capitalista i la necessitat de descarregar la crisi sobre les esquenes de la classe treballadora les grans empresàries i caps d’Estat no pensaran dues vegades a l’hora d’implementar plans d’ajustos que atacaran de ple a la massa femenina proletària.

A partir d’aquesta premissa elemental, que ens permet tenir una visió profunda sobre la societat capitalista i la necessitat de qüestionar-la d’arrel, és necessari abordar el tema de la relació entre les demandes del moviment feminista i l’estratègia per aconseguir-les. En aquest debat no és menor la importància d’aclarir la influència d’un feminisme burgès o “empresarial” sobre el reformisme de conjunt i com a poc a poc va domesticant la lluita de les dones.

Les empreses que busquen un nínxol de mercat en la lluita de les dones tenen una òptima forma de millorar les seves campanyes publicitàries. I és així perquè hi ha ONGs feministes que es dediquen a aconsellar a aquestes empreses perquè aquestes “millorin” la seva imatge cap a les dones.

Tota una generació d’un feminisme “emprenedor” va crear una identitat d’un “feminisme cool”, que ha aixecat campanyes en general progressistes i democràtiques sobre l’opressió de gènere, que van despertar un ampli interès i empatia entre les dones. Però aquestes tenien com a objectiu últim pensar la relació entre les empreses i el públic femení. És un feminisme directament incentivat per l’ONU. L’exemple de la marca de comprimides Always és interessant. Amb el lema Like a girl pretenia trencar amb els estereotips de gènere en demostrar que el sentit negatiu de “ser com una nena” no estava assimilat en nenes que ho veien com a sinònim de força, habilitat i intel·ligència. I la idea, que va generar beneficis en la venda dels seus productes, es va transformar en la campanya #LikeAGirl que qüestionava a les xarxes socials els estereotips de gènere. Un altre exemple és la pàgina ThinkEva, un projecte que es reivindicava feminista i que el seu objectiu és utilitzar les xarxes socials com a forma d’apoderament de dones per tenir més eleccions.

Aquestes ONGs més enllà de les àmplies campanyes que van impulsar a les xarxes socials amb temes progressius contra la violència masclista, treballen per millorar la imatge d’empreses que mentre apareixen en la televisió amb la seva publicitat mostrant la imatge de dones empoderades i emancipades, són part dels atacs a les dones treballadores a les fàbriques i llocs de treball. A les seves fàbriques sofrint treball precari i els salaris més baixos, o com el treball “informal” que Avon ha incentivat des de fa anys on venedores, en general dones, poden vendre de forma “autònoma”, una faceta de la supressió de drets anomenada per Marx ‘salari per peça’ ja que és una jornada de treball sense límits, sense drets i amb un gran volum de vendes.

Si d’una banda podem posicionar-nos totes juntes a les xarxes socials contra la violència cap a les dones, d’altra banda és necessari tenir clar que les banderes de Avon, Natura, Always i tantes altres empreses que busquen el nínxol femení són incompatibles amb el veritable alliberament de les dones.

Apoderament…mentre els beneficis capitalistes quedin intactes

Res més funcional als capitalistes que retirar qualsevol contingut emancipatori de la lluita de les dones per fomentar en la seva propaganda conceptes del feminisme com l’apoderament i la sororitat. Tots dos, es recolzen en una visió que el centre de la lluita de les dones és el seu total alliberament individual o una solidaritat sense restriccions entre dones independentment de la seva classe (sororitat). En el cas de les empreses, l’objectiu és que les dones sentin “poder” en usar els seus productes, i que se sentin solidàries unes amb les altres, incloent a les caps i empresàries que exploten a les seves treballadores. Totes idees que recolzen aquesta societat de classes i que la lluita de les dones es mantingui lluny de qualsevol perspectiva revolucionària de ruptura amb el sistema capitalista. Després de tot, no és d’estranyar que la mateixa classe dominant, en diversos països, assumeixi com a caps d’Estat a dones amb un discurs inclusiu, com si no hi hagués diferència a la classe que representa una determinada dona. Són casos emblemàtics el d’Angela Merkel, Condoleeza Arrissi -secretària d’Estat als Estats Units- o Hilary Clinton candidata a la presidència del mateix país. A Amèrica Llatina estan els casos dels govern post-neoliberals com va ser el de Dilma Roussef a Brasil i Cristina Kirchner a Argentina. En relació a les dones que van dirigir Estats imperialistes, la imatge d’Angela Merkel i la nena palestina plorant en sentir a la canceller dir fredament que no podria viure a Alemanya, no hauria de deixar dubtes. Tornant als exemples de les líders americanes, que han ascendit en el cor de l’imperialisme mundial, Hillary Clinton va usar en la seva campanya la seva identitat com a dona i la violència de gènere, alhora que defensava el bombardeig amb drons a Síria o la garantia de les tropes “de pau” a Haití, els soldats de la qual violaven nenes haitianes. Amb aquestes dones en el poder es vol transmetre el missatge que les dones poden, i que quantes més dones hi hagi en el poder i en la política més avanços hi haurà en els nostres drets.

Aquesta paradoxa mostra una vegada més que la identitat de gènere no ens col·loca en el mateix costat i que el antagonisme de classe és el determinant per pensar com és l’estratègia de lluita.

En el cas de Dilma i Cristina, que eren expressió dels govern post-neoliberals a Amèrica Llatina, aquest intent va ser encara més fort per tractar-se de governs que buscaven, amb les seves diferències, un desviament populista de reformes en el sistema capitalista. A partir del moment en què van ser electes, el moviment feminista reformista que les seguia va voler imposar la idea que es tractava d’una victòria de les dones, sense saber donar una resposta a per què l’avortament continuava sent il·legal i com a conseqüència, milers de dones seguien morint sota el govern d’una dona.

El que els capitalistes busquen és crear nous símbols i signes, cooptats, estandarditzats i mercantilizats per fer canvis cosmètics culturals en aquest sistema corcat on la realitat és que la pobresa té rostre de dona, on existeix una clara desigualtat de gènere entre els més pobres del planeta. Les dones són el 70% dels pobres del món, així com les que ocupen els llocs de treball més precaris. Les que sofreixen la xenofòbia en el cas de les dones immigrants, i les que més sofreixen la violència policial en el cas de les dones negres i pobres. I aquestes dones no són les que apareixen en els anuncis de Avon.

L’emancipació de les dones en el capitalisme és una utopia

En la lluita per l’emancipació de les dones la nostra posició teòrica és la mateixa que la nostra lluita: al costat dels explotats i oprimits per aquest sistema. Com ja deia la revolucionària Rosa Luxemburg, “cap llei obliga a sotmetre’s al jou del capitalisme. La pobresa, la manca de mitjans de producció, obliga al proletariat a sotmetre’s al capital.” I malgrat tota la incorporació de l’agenda feminista per part de la burgesia, les dones segueixen sent les que són més obligades a sotmetre’s als dictàmens del capital. Les empreses mai qüestionaran aquesta desigualtat, acceptant el feminisme cool que no toca la imposició al capital de la vida de les dones en un món cada vegada amb major desigualtat social.

Encara que no defensin un feminisme burgès i empresarial, les feministes reformistes com la Marxa Mundial de les Dones i el PT, els grups feministes que rebutgen el marxisme, les ONGs feministes que assessoren a les empreses, s’acaben també tornant inofensius al capital sent funcionals a la conservació d’aquesta societat ja per aconseguir el seu objectiu d’una societat més justa, pretenen reparar les desigualtats de manera més eficaç, traçant l’estratègia de participació política i actuació dins de les esferes de l’Estat, sense cap ruptura amb el capitalisme. Aquest feminisme s’adapta a l’agenda de la burgesia en amagar el caràcter de classe de l’Estat i les seves esferes, convertint la tàctica de la conquesta de càrrecs al Parlament o en l’Executiu en una estratègia principal per aconseguir-ho.

És cert que aquest feminisme reformista contribueix a la crítica de la patriarcaltizació de l’Estat i va reprendre l’aspecte polític i no solament cultural del feminisme. No obstant això, aposta pels canvis polítics i culturals en l’àmbit del capitalisme i l’Estat burgès, aspirant a la reparació de les desigualtats i no a la seva fi, reafirmant en noves formes l’estratègia fracassada dels govern de conciliació entre les classes dominants i dominades. Flirtegen fins i tot amb les anomenades teories de les feministes radicals que veuen en els homes els enemics, i no en el capitalisme. Al no apuntar la seva mira política i teòrica per fi de les desigualtats socials, que solament ocorrerà amb una lluita que enforteixi la fi de la propietat privada, pugues d’una banda enfortir a les variants burgeses, però també obrir un espai a un neo-reformisme que certament continuarà col·locant en el poder governs al servei dels interessos de la burgesia, com va succeir amb Syriza a Grècia. Tot aquest feminisme exerceix enorme influència també sobre les organitzacions d’esquerra.

Les dones necessiten una estratègia revolucionària

Si la lluita de les dones és internacional és perquè el capitalisme porta a totes parts del món l’explotació, també per via de l’opressió patriarcal i masclista. A pesar que el capitalisme assimila discursos contra els rols de gènere, l’opressió és funcional per a la manera de producció capitalista i per al domini d’una classe dominant sobre la majoria de la classe treballadora i la població pobra i oprimida. Creiem que les dones i els homes que produeixen la riquesa social que els capitalistes expropien, són els que poden acabar amb aquest sistema d’explotació i opressió, enfrontant també al masclisme dins de la seva pròpia classe. I en aquesta lluita anticapitalista les dones han de prendre una línia de front contra l’opressió masclista i patriarcal per enfortir juntament amb els seus companys una força capaç de lluitar contra una opressió usada pels capitalistes per dividir als treballadors i les treballadores i tots els que són subjugats als dictàmens del capital.

Com a gran subjecte de transformació social la classe treballadora ha d’unir-se prenent com seva la lluita contra tota opressió, usada pels capitalistes per dividir-nos segons el nostre sexe, gènere, ètnia i nacionalitat.

En relació al debat obert per Nancy Fraser, teòrica feminista nord-americana, sobre si és possible o no en un escenari post-neoliberal oferir perspectives de canvi per a la renovació del feminisme socialista, creiem que sí. I conjuntament amb una perspectiva anticapitalista disputar tots els espais de l’esquerra a Brasil que lluita contra una dreta reaccionària. Així construïm una agrupació de dones internacional que és Pa i Roses, doncs la lluita contra l’opressió en perspectiva anticapitalista és una lluita imprescindible, i per això actuem com a part del moviment feminista perquè volem portar endavant la lluita pels nostres drets més elementals fent, en unitat amb tots els sectors, sempre aixecant nostres pròpies banderes. Per a això és necessari construir un fort partit revolucionari dels treballadors i les treballadores per portar endavant una revolució obrera i socialista, condició necessària per acabar amb tota forma d’opressió i asseure les bases materials i econòmiques perquè tinguem el nostre dret al pa, però també a les roses. Com deia la socialista Louise Kneeland “Qui és socialista i no és feminista manca de profunditat. Però qui és feminista i no socialista manca d’estratègia”. La nostra estratègia és la revolució socialista.

Per Diana Assunçao i Flavia Valle