Estalinisme i LGBTI: retroceços i persecucions

“La legislació soviètica declara l’absoluta no interferència de l’Estat i la societat en les qüestions sexuals, mentre ningú sofreixi danys físics ni es perjudiquin els seus interessos. Respecte a l’homosexualitat, sodomía i altres formes de plaure sexual, que en la legislació europea són qualificades d’ofenses a la moralitat, la legislació soviètica les considera exactament igual que el que es coneix com a relació ’natural’.”

Aquest paràgraf forma part d’un pamflet escrit en 1923 per Grigorii Batkis, director de l’Institut d’Higiene Social de Moscou. I és que, després de la Revolució d’Octubre, una profunda sèrie de canvis en la legislació sobre la família i la sexualitat van obrir una nova situació a nivell de drets per a la dona i les persones LGBTI mai vista a tot el món.

Els bolxevics van derogar les lleis en contra de l’homosexualitat al desembre de 1917, mig segle abans que els primers països capitalistes a fer-ho. Aquesta decisió va ser presa com parteix integrant de les activitats del nou sistema i de la revolució social. A més, es va legalitzar l’avortament i es va fer lliure i gratuït, es va despenalitzar la prostitució, es va garantir el divorci, i les velles lleis que regulaven el matrimoni i la majoria d’edat van ser abolides, així com el concepte de ‘il·legimititad’ dels fills.

Aquesta progressiva legislació va ser presa poc després com a exigència pels moviments d’alliberament sexual en altres zones del món, com és el cas de les persones LGBTI durant la Revolució Alemanya, que demanaven la seva adopció enfront de la negativa de l’adreça delSPD (Partit Socialdemòcrata Alemany), que va ordenar ofegar en sang la revolució.

No obstant això, les conquestes per a les dones i les persones LGBTI de la URSS que s’havien obtingut a la calor de la revolució, van sofrir una reculada com a part del procés de burocratització de l’estat obrer. Trotsky ho qualificarà com el “thermidor en la llar”, una reacció en tota regla al que havia estat conquistat entorn de l’emancipació femenina i l’alliberament sexual.

Al costat de la repenalització de l’avortament i la prostitució o la imposició de traves legals al divorci, arribarà una promoció de la volta als vells valors patriarcals, la tornada de la dona a la llar i a la família tradicional (qualificada per Stalin com la “unitat de combat pel socialisme”), situacions que els bolxevics havien tractat de combatre durant els primers anys de la revolució.

En el seu llibre La revolució traïda, Trotskyafirmarà que “el motiu més imperiós del culte actual a la família és, sens dubte, la necessitat que experimenta la burocràcia d’una jerarquia estable de les relacions socials i d’una joventut disciplinada per quaranta milions de llars que serveixin de punts de suport a l’autoritat i al poder.”

Així mateix, com a part de la reacció imposada per la burocràcia estalinista, en 1934 tornarà a penalitzar-se l’homosexualitat en la URSS amb la vella legislació tsarista, amb penes de 8 anys de presó, unit a una ona de suïcidis i persecucions a diverses ciutats.

No es disposa de xifres exactes de les persones afectades. El fet que s’utilitzés la denúncia de suposada homosexualitat contra opositors polítics ha fet que sigui encara més difícil arribar a conèixer les dades finals. Els tribunals van arribar a dictar al voltant de 50.000 sentències contra persones a les quals consideraven homosexuals.

Mentre, la burocràcia embolicava la situació d’un halo de glorificació dels vells esquemes de la família patriarcal a través dels òrgans de premsa i propaganda, com en aquest extracte de Pravda:

“L’elit del nostre país, el millor de la joventut soviètica, està integrada, com a regla general, per excel·lents pares de família que estimen apassionadament als seus fills. I viceversa: l’home que no es pren de debò el matrimoni, i abandona als seus fills als atzars de la destinació, acostuma a ser un mal treballador i un dubtós membre de la societat”

Mentre el nazisme ascendia a Alemanya sense sofrir combat declarat pel KPD (Partit Comunista Alemany), la propaganda soviètica elabora materials de caràcter antinazi que van a estar carregats de LGBTIfobia, com a les declaracions de M.Gorki (“Extermineu als homosexuals i el feixisme desapareixerà”). Stalin ho qualifica al seu torn de “perversió feixista”.

El Thermidor en la llar també va a ser estès a través dels Partits Comunistes coordinats en una III Internacional erigida com a instrument de contrarrevolució i desarmament de les masses sota el control de l’estalinisme.

Aquesta política reaccionària en moltes ocasions portaria a grans enfrontaments, com a Alemanya, on en 1934 la cúpula desmantellarà un front de masses del propi partit agrupat entorn d’una política sexual revolucionària. Així es gestaria una postura homòfoba i sectària cap als drets de les dones i cap a la diversitat sexual, que va caracteritzar des de llavors als partits comunistes estalinistes a tot el món. Alguna cosa contrari a l’esperit de la Revolució d’Octubre i que perdurarà en processos com la Revolució Cubana o la Revolució xinesa. Als ulls de grans sectors de dones i homosexuals a tot el món, que identificaven erròniament a l’estalinisme amb el marxisme, est era sinònim d’opressió.

Durant els anys 60 i 70 aquests Partits Comunistes van conservar en bona part aquestes línies mentre els moviments d’alliberament de la dona i LGBTIexperimentaven un auge i radicalització en nombrosos països donant l’esquena en moltes ocasions d’aquests partits, que en alguns casos eren organitzacions obreres de masses.

Així, aquests moviments van iniciar un efecte reboti i bona part es van deslligar de les organitzacions que aglutinaven a fronts obrers més amplis. En general, i especialment en el context del Maig Francès, es van dividir en tres grans sectors: els que seguien de formasemioculta en els partits maoistes i estalinistes; els que van trencar amb les organitzacions obreres i les seves estratègies, enfocant les seves derives ideològiques cap a l’autonomisme i el posmodernisme; i una tercera part minoritària, que tractava de combinar les reivindicacions i estratègies revolucionàries de la classe obrera, feministes iLGBT, en bona part promogudes per petits grups d’extrema esquerra trotskistes.

Aquest terrible historial amb el qual gran part de l’esquerra, especialment l’estalinisme i el maoisme, es va fer conèixer davant el moviment de dones i persones LGBTIconstitueix un llegat reaccionari que dificulta l’alliberament dels oprimits del món, en haver organitzat històricament la divisió dels mateixos mitjançant la LGBTIfòbia i el masclisme.

És per això que resulta especialment urgent barallar des d’una perspectiva revolucionària per construir un moviment LGBTI combatiu i coordinat amb la resta de les lluites de la classe obrera i els sectors oprimits.

Que batalli des d’una perspectiva antipatriarcal, entenent que el masclisme i la LGBTIfòbia van unides en el discurs i la pràctica de les institucions reaccionàries d’aquesta societat i que històricament es demostra la necessitat de combatre-les al mateix temps.

Que sigui internacionalista i antiracista, independent de l’estat i el capital per trencar amb els interessos de les burgesies nacionals i que no reprodueixi la xenofòbia ens divideix en benefici dels capitalistes.

Que sigui anticapitalista i en coordinació amb les lluites obreres, doncs això suposa atacar al cor de la bèstia que encoratja la LGBTIfòbia i el masclisme per dividir a la classe treballadora i que necessita del patriarcat per mantenir-se i perfeccionar-se.

(ver versión en castellano)