Aleksandra Kollontái: l’amor i la revolució sexual
Aleksandra Kollontái no solament es dedica a incloure a les dones en la revolució socialista, sinó que centra els seus esforços a teoritzar sobre quin tipus de revolució necessiten les dones per finalitzar amb la seva opressió.
La seva trajectòria en el moviment socialista va ser llarga i intensa. Des que es va apropar al marxisme impressionada per la irrupció del moviment obrer en la Rússia de finals del XIX la seva participació en el moviment socialista va ser intensa. Sent en 1917 la primera dona triada per al Comitè Executiu del Soviet de Petrograd va participar en el procés revolucionari i va dedicar gran part dels seus esforços a l’organització de les dones pel que va teoritzar sobre la relació entre l’emancipació de la dona i la revolució socialista.
Amb la burocratització del jove estat obrerAleksandra Kollontái va adoptar com a postura el silenci, una posició d’adaptació cap a l’estalinisme que contradiu el seu paper com a revolucionària durant els primers anys de la revolució. Des de 1922 va deixar de posicionar-se públicament sobre les qüestionis partidàries, dedicant-se exclusivament a la seva activitat diplomàtica acceptant sense oposició els desviaments del nou període estalinista. Resulta més cridanera aquesta actitud impassible tenint en compte les seves posicions polítiques anteriors, especialment referent a l’emancipació de les dones, els qui amb la burocratització van sofrir una reculada enorme respecte als avanços obtinguts en 1917.
Segons el desenvolupament teòric de Kollontáipodem definir que per a la sustentació del socialisme i l’avanç de la humanitat fins al seu alliberament total no bastaria amb l’abolició de la propietat privada. Per Kollontái a més era necessària una ‘revolució de la vida quotidiana i dels costums’, forjar una ‘nova concepció del món’ i construir una ‘nova relació entre els sexes’. Únicament amb aquests canvis podrien asseure’s les bases per a l’emancipació de les dones, condició sense la qual no podrà parlar-se d’una veritable revolució socialista, àdhuc havent estat conquistat el poder polític per part del proletariat. Pels seus plantejamentsKollontái va tenir nombrosos enfrontaments amb alguns dels seus camarades homes els que negaven la necessitat d’una lluita específica i defensaven que els canvis relatius a l’emancipació de les dones eren una simple qüestió de superestructura.
El marxisme i les dones
Kollontái planteja que segons Marx no bastava amb transformar les relacions de producció, sinó que a més era necessària l’aparició d’un home nou. Kollontái dedica gran part dels seus treballs a la necessitat de la revolució ‘psicològica’ de la humanitat.
Per Aleksandra, la nova classe en ascens, el proletariat, requereix d’una nova ideologia pròpia, que trenqui amb la moral i relacions existents en la societat burgesa. El proletariat necessita crear els seus propis hàbits de vida, els seus propis valors i les seves maneres de relacionar-se. Per Kollontái aquesta revolució humana no podia posposar-se a cap triomf polític, sinó que devia integrés des del minut un en el procés revolucionari.
Tant és així que Aleksandra afirmava que tal canvi, tal ‘revolució psicològica’, havia començat ja, és més, per a ella aquesta revolució havia començat en les dones, amb l’aparició del que ella defineix com la ‘dona nova’. Aquesta posició li suposa grans debats amb els seus camarades ja que tradicionalment tant teòrics burgesos com alguns socialistes caracteritzaven a la dona com el sector més endarrerit, reaccionari i conservador de la societat. Kollontai no obstant això situa a la dona com a part necessària i avantguarda del canvi social.
La classe obrera, per complir amb la seva missió social, necessita no una esclava impersonal del matrimoni, de la família, una esclava que posseeixi les virtuts passives femenines, sinó una individualitat que s’alci contra tota servitud, necessita un membre conscient, actiu i en ple gaudi de tots els drets de la col·lectivitat de classe. (La nova dona. 1918)
La nova dona
La nova dona que neix en oposició a la dona del passat es troba en totes les classes socials, són totes aquelles que deixen de ser un reflex de l’home, que tenen exigències i personalitat pròpies i que lluiten contra la servitud de la dona en l’Estat, en la família, a la fàbrica i en la societat. La finalitat de la seva vida deixa de ser l’amor com ocorria en la dona antiga, per ser el seu propi jo, la seva individualitat.
La nova dona com a tipus generalitzat perKollontái és un producte de l’evolució de les relacions de producció i de la incorporació de la força de treball femenina al món assalariat.
La realitat capitalista contemporània sembla esforçar-se a forjar un tipus de dona més proper, quant a la formació del seu esperit, incomparablement més semblat a l’home que a la dona antiga. (…) La transformació de la mentalitat de la dona, es duu a terme abans de res, i molt especialment en les profunditats socials, allí on, sota l’assot del gana, es produeix l’adaptació de l’obrera a les condicions radicalment transformadores de la seva experiència. (La nova dona. 1918)
Per tant, és el capital qui engendra, el mateix, el subjecte revolucionari. Però mentre que la dona nova de la classe burgesa no és més que un tipus accidental, són les obreres l’autèntica avantguarda de l’emancipació de la dona. És precisament en les capes més profundes de la societat on la dona experimenta més ràpida i profundament la transformació psicològica, sentimental, moral i ideològica, avançant en la presa de consciència de la seva opressió.
L’amor en la societat capitalista i patriarcal
Kollontái insisteix en la necessitat de partir d’un estudi complet de la societat actual. L’anàlisi marxista li permetia estudiar les lleis socials que estructuraven el capitalisme i la situació de la dona en aquest context. Solament d’aquesta manera podria començar a plantejar-se una estratègia dirigida a l’emancipació de les dones. L’anàlisi que Kollontái fa de la situació de les dones en la societat capitalista parteix de tres àmbits diferents: el treball, la família i el món personal. Sens dubte serà en relació a aquest últim on Kollontái va aportar més als debats dins del marxisme sent una de les quals van plantejar com una qüestió central l’anàlisi de les relacions sexuals i afectives i com un problema que no es restringeix a l’àmbit privat.
Kollontái defineix el problema de la doble moral burgesa com un dels més importants que afronta la humanitat. Enfronta la postura d’alguns socialistes que deien que els problemes de l’amor són qüestions relatives a la superestructura i que per tant tendiran a solucionar-se de manera “natural” quan canviïn les bases econòmiques de la societat. De la mateixa manera no és ingènua i rebutja les tesis optimistes que pronostiquen la solució de la crisi sexual en la societat actual. Planteja que serà necessària una lluita específica per reeducar la psicologia de la humanitat i que permeti l’alliberament de la dona, a pesar que aquesta no arribarà si no canvien les bases socioeconòmiques que avui sustenten l’explotació.
Kollontái a més anirà més enllà de la crítica de les burgeses a aquesta doble moral en la qual se sustenten les relacions en la societat capitalista. Un dels debats que travessava el feminisme al moment era la reivindicació del dret d’estimar lliurement. En una societat on el matrimoni per conveniència era la pràctica més habitual en totes les classes socials, les burgeses més liberals plantejaven la necessitat de el ‘amor lliure’. Un concepte que paraKollontái era utòpic portar-ho fins al final en una societat dominada pels principis de propietat. L’amor lliure s’ha de caracteritzar per negar els principis de propietat i ha de basar-se en el respecte de la individualitat i llibertat de l’altre. En aquest sentit deuria rebutjar la subordinació de la dona dins de la parella i la hipocresia de la doble moral. Kollontái es planteja si és possible un amor tal en la societat actual, condicionada per la ideologia imposada pel capitalisme i el patriarcat. Segons ella la societat capitalista ha fomentat una sèrie de relacions humanes basades en l’individualisme i la falta de solidaritat. Per a ella per tant solament una societat basada en la solidaritat, la companyonia pot deixar pas a la veritable la unió lliure entre persones.
Un nou concepte d’amor i de les relacions
Kollontái part de la idea que les dones de totes les classes socials, encara que sigui de manera accidental, estan posant les bases per a la transformació de la societat. No obstant això, el canvi solament es podrà donar en el marc d’en una societat lliure de tota explotació. Aquesta idea va portar a Kollontái a definir què tipus de revolució podia portar a l’alliberament de la dona.
Primer, per Kollontái les dones han de ser descarregades dels treballs domèstics i fins a on sigui possible dels de la reproducció de l’espècie. La socialització de les tasques pròpies de l’àmbit privat i domèstic, així com la redefinició de la maternitat, eren tasca inajornable per a la revolució. Una revolució en l’àmbit de la producció i reproducció a l’espai domèstic destinades a la cura i reproducció de la humanitat.
Aquesta qüestió gaudia de gran consens entre els revolucionaris, no obstant això, per Kollontáiexisteix una segona qüestió que havia de caracteritzar la revolució. Per a ella, l’efectiva emancipació de les dones no podrà tenir lloc sense que es doni una veritable revolució en la relació entre els diferents sexes i sense el desenvolupament d’un nou concepte d’amor, la qual cosa ella defineix com l’amor companyonia. Això explica la importància que atorga l’autora a la crisi sexual, un tema fins al moment silenciat.
Aquest punt és fonamental en les elaboracions de Kollontái. Doncs bé, per a ella sense la reeducació psicològica de la societat la profunda crisi sexual no té solució. Kollontáisostenia que aquesta reeducació psicològica necessita per desenvolupar-se un profund canvi en les relacions socioeconòmiques, però el que la diferència de les seves postures és la imperant necessitat d’una lluita específica que combati la ideologia i moral burgeses. PerKollontái és en el mateix procés revolucionari on es comença a configurar una nova ideologia i una nova moral pròpia de la nova classe hegemònica.
Una part important de l’ordre social és la que estableix la relació entre els diferents sexes, per la qual cosa para Kollontái aquesta qüestió no és en absolut privada. L’amor per Kollontái com a eina de canvi social ha de posar-se al servei de la nova classe per avançar en una nova moral. És l’amor per Kollontai un poderós instrument per consolidar el poder. Per apuntar aquest argument Kollontái assenyala que totes les societats en pugna pel poder han dissenyat la seva pròpia idea de l’amor al servei de les necessitats d’organització socioeconòmica. Pel que Kollontái considera que el proletariat ha de desenvolupar el seu propi concepte d’amor ajudat del mètode científic del marxisme i de l’experiència del passat.
Els plantejaments de Kollontái en el referent l’emancipació de les dones van ser una valuosa aportació per al socialisme internacional. La suma a la necessitat d’una revolució en l’àmbit de la producció i reproducció a l’espai domèstic, d’una veritable revolució en l’àmbit de les relacions personals van suposar una gran aportació en un període en què amb el desenvolupament de la revolució i els debats que es van obrir en ella, les dones van aconseguir un avanç quant a drets civils mai vist en la història -expressat en El Codi Civil de 1918-. La igualtat respecte als homes davant la llei, el dret al divorci i el dret a l’avortament legal i gratuït van asseure les bases cap a la veritable independència de les dones respecte a estructures com la família o l’Església. Però aquesta situació tràgicament va ser truncada per l’estalinisme. Al costat de la destinació de milers de revolucionaris perseguits, empresonats i assassinats, paradoxalment en nom del socialisme, es van desacreditar totes les idees, que com les de Kollontái, s’havien debatut en els primers anys de la revolució.
L’avançat dels plantejaments de Kollontáirespecte a la revolució ideològica, moral i sexual xoquen de front amb la posició mantinguda per Aleksandra en el període de burocratització del nou estat soviètic, enfront del com va mantenir un silenci absolut.
En els primers anys de la revolució es va obrir un període de gran experimentació en totes les àrees de la vida a favor del desenvolupament lliure dels individus en el qual els bolxevics van tenir una política oberta sobre les relacions personals, especialment considerant l’endarreriment social i cultural que es vivia a Rússia. Com Kollontái, altres dirigents revolucionaris van fer grans aportacions a aquests debats. Lenin i Trotsky no es van quedar al marge d’aquestes qüestions aportant de la mateixa manera un gran llegat en el que a les relacions entre individus personals es tractava, desenvolupant i insistint en la necessitat de la revolució en tots els nivells de les relacions socials. Per a Lenin la igualtat quant a drets obtinguda per les dones en 1918 no era suficient, la seva visió queda reflectida en aquesta frase: ‘La igualtat davant la llei no és la igualtat enfront de la vida’. Per a ell arribar a l’emancipació de la dona passava per un camí de profunds canvis en tots els nivells. de les relacions humanes. Trotsky va desenvolupar la idea de la Revolució dins de la mateixa revolució i va insistir a revolucionar tots els nivells de la vida. humana.
Enfront de la posició hermètica i còmplice deKollontái cal destacar l’esforç de Trotsky per combatre fins a la seva mort l’estalinisme. El llegat de Trotsky en aquest sentit és tremendament valuós. Va combatre contra la reculada ideològica i moral que va suposar la burocratització soviètica. En la Revolució traïda,Trotsky inclou un capítol dedicat a “La família, la joventut i la cultura”, en el qual analitza com la degeneració i degradació del procés revolucionari també es manifestava en els aspectes més quotidians de la vida, així com en les relacions entre individus. La restauració de la família burgesa per part de l’estalinisme i del nou paper de la dona centrat en l’àmbit domèstic i la família és analitzat per Trotskycom un fre en l’impuls de transformació que havia suposat la revolució.
