Debats sobre l’avortament: El cos de la dona com un camp de batalla
És que el debat sobre l’avortament no és sols un camp de batalla sobre el dret a decidir sobre els nostres cossos: és també una batalla en la que es juga el destí de les dones en el conjunt de la societat, és una baralla constant per domesticar-les sota el pes del “natural instint maternal” i del cercle domèstic, tot i que en temps de crisi sota condicions de pobresa i precarietat. Ja va dir l’intransigent Ministre Gallardón: “La libertad de la maternidad es la que hace a las mujeres auténticamente mujeres”
És un debat també sobre la vida i la mort… de les dones. L’encens de les catedrals escampa les estridents veus dels bisbes, com José Ignacio Munilla qui preveu un “holocaust silenciós” protagonitzat per aquestes dones pecadores que avorten provocant una “massacre d’innocents”. I en honor a “la vida” demanen als seus fidels que canviïn la foto de perfil del Facebook per una ecografia del ventre matern. No obstant, sota aquesta empremta inquisidora, les xarxes socials acabarien amb desenes de milers de fotos de dones mortes en avortaments clandestins.
Mentrestant, el ja decadent PSOE defensa el dret a l’avortament quasi com una auto conquesta exclusiva i fruit dels “avenços” del també decadent “Estat del Benestar”; oblidant el “malestar” de les històriques retallades de Zapatero, mitjançant reformes laborals i grans drets retallats a la majoria de les dones, les pobres i treballadores.
Aquest 8 de març Pan y Rosas va ser convidat a la Universitat de Barcelona a l’acte central per debatre sobre la Llei de l’Avortament del PP (Veure ponència), a una taula amb destacades dones universitàries composada per Victòria Camps (UAB) i Neus Roca (UB). Vam exposar que tots els col•lectius de dones i activistes feministes estem d’acord en què la llei del PP ens fa retrocedir més de 30 anys. Però els debats sorgeixen en el com i amb quines estratègies lluitar per a conquerir aquest dret. Perquè en definitiva, lluitar pel dret a l’avortament lliure i gratuït és part de la lluita per l’”emancipació de les dones” en un sistema patriarcal sota el capitalisme.
El Patriarcat descendeix dels cels i ressuscita entre la CEE i el PP
L’intransigent Gallardón es troba avui criticat per dos sectors dins de les seves pròpies files. Per una banda, una minoria dins del PP en contra la nova Llei, expressada a través de la vicepresidenta de la Mesa del Congrés, Celia Villalobos, qui va demanar al president del seu partit llibertat per votar en consciència. També altres “barons” autonòmics de València, Extremadura i Castella i Lleó van criticar a la Llei com “més restrictiva” que la de 1985. I per altra banda, la CEE que és la marca dels passos del Ministre, juntament a les Associacions Pro-Vida o Dret a Viure que defensen prohibir l’avortament en tots els casos, ja sigui violació i/o perill de vida per la mare.
Aquests debats són expressió de les tensions pròpies d’un PP que conté en les seves entranyes als sectors d’ultradreta més rancis; a més de la seva eterna aliança amb la CEE. Segons Gil Tamayo, actual secretari de la CEE, el debat sobre el dret a l’avortament està sent utilitzat com “un arma arrojadiza de controversia electoral”, així mateix les veus d’arquebisbes com el d’Oviedo, Jesús Sanz: “Me sorprende enormemente que este gobierno conservador aún no haya modificado la ley del aborto”. I altres frases lapidàries com “La batalla contra el aborto y por la vida será larga, seguramente como la que pretendía abolir la esclavitud“, del sempre present Juan Antonio Reig Plan, bisbe d’Alcalà d’Henares famós per les seves repetides condemnes a l’homosexualitat. Les contradiccions del PP no cessen i Gallardón anuncia tots els dies alguna cosa nova respecte a com quedarà la seva Llei sent el seu final un misteri fins i tot pel propi PP. A més, no va participar al polèmic seminari antiavortista planejat en el Congrés dels Diputats i impulsat per Parlamentaris i Governants per la Vida i la Família (lamarea.com)
Existeixen altres controvèrsies en la pròpia Esglesia a través d’un debat de segles que es reprodueix fins a la actualitat: És necesari o no nàixer per ser una persona? (Andrea D’Atri, 13/06/2013). Més retrògrad que els que els teòlegs de l’Edat Mitjana, Jose Ignacio Munilla proclama apassionadament: “¡No los matéis! Dádselos a quienes les aman y están dispuestos a dar su vida por ellos”. Si Sant Agustí i Sant Tomás de Aquino aixequessin el cap li parlarien de la “hominització tardana ” o l’animació del fetus a partir dels tres mesos d’embaràs, i de què no hi ha vida humana, sinó sols vegetativa primer i animal després, de forma que evidencia que les posicions de l’Església varien segons les necessitats i interessos de la pròpia institució. També les “aportacions científiques” de l’últim informe del Comitè de Bioètica d’Espanya plantegen: “permitir el aborto durante las primeras 14 semanas de gestación, sin alegar causa que lo justifique, supone una desprotección absoluta del ser humano. Dicha desprotección, además, se produciría durante una etapa extensa de su desarrollo, que incluye todo el período embrionario y una parte sustancial del período fetal“. La cosmovisió d’aquests “científics” està profundament impregnada dels interessos patriarcals i capitalistes, qüestió constantment denunciada per les investigadores feministes.
La prohibició de l’avortament és incompatible amb la vida… de les dones
El punt en qüestió avui és el de la malformació fetal (Veure declaració Pan y Rosas, 06/2014). Per no espantar als sants prelats Gallardón no vol parlar del “suposat d’avortament per malformació fetal” perquè significaria una discriminació a tals fetus, fins i tot si aquests són incompatibles amb la vida. Per això ell proposa una fórmula en la que l’avortament es practiqui no perquè el fetus pateixi una malaltia, sinó perquè la mare podrà patir dany per això.
El que és dramàtic és que tot això no es limita a simples debats entre catòlics o científics. Les dones que avorten pateixen l’abús i persecució dels Pro-Vida que les hi criden “assassines” a les portes dels hospitals. El nou avantprojecte de llei acabarà en un retrocés tal que l’aigua beneïda de les Esglésies serà la sang vessada de les dones que moriran en avortaments clandestins, sobretot per aquelles que no puguin “viatjar a Londres”. Segons dades del 2012, l’Estat Espanyol registra 112.000 interrupcions voluntàries de l’embaràs a l’any. El 90% es realitza en les primeres 12 setmanes de l’embaràs; percentatge estable dels últims 30 anys. Els casos d’avortaments per malformació fetal son tan sols el 3% del total; uns 3.500 a l’any, dels que poc més de 300 casos d’anomalies incompatibles amb la vida (El País, 06/2014). És a dir que estem parlant de la prohibició a la immensa majoria de dones que decideixin interrompre l’embaràs, quasi totes per causes alienes a la malformació del fetus o perill de les seves vides.
Les polítiques de des-igualtat del PSOE cap a les dones
La Llei de l’Avortament del 2010 sota el Govern del PSOE intentava diferenciar-se del discurs del PP sobre “la vida”. Allò que determina o no a un èsser viu no és un “impuls intern de viure”, sinó les condicions econòmiques i polítiques perquè aquesta “vida” pugui ser possible i viable. A partir d’aquí tot el seu discurs es basava en projectes de “Lleis de la igualtat” com la Llei de Dependència, la Llei igualitària en permisos per maternitat o la llei integral contra la violència estructural de gènere des de ministeris com el de Sanitat, Igualtat o Treball.
Però va ser sols això, un discurs. Sota el Govern del PSOE cap d’aquestes mesures van saldar la gran desigualtat que sofrien les dones. No es pot esperar d’aquests partits patronals que, pioners en les lleis de reforma laboral i de pensió, anessin atacant una a una les conquestes del conjunt de la classe treballadora. El nombre de parats i parades havia sobrepassat ja índexs històrics. I entre les “noves lleis”, la Llei 2/2009 d’Estrangeria respecte a les denúncies de violència masclista determinava que si una dona immigrant en situació irregular era víctima de maltractaments i acudia a interposar una denúncia, la Llei li col•locava un expedient d’expulsió per ser estrangera irregular. A més, sota el govern de Zapatero, la precarietat laboral femenina augmentava: la mitjana de dones amb contractes temporals i a temps parcial superava tres vegades més el dels homes, i per tant la diferència salarial també. Ja des de llavors les dones cobraven una mitjana d’un 26% menys que els homes.(Cynthia Lub, 03/2010).
Avui la portaveu del PSOE en el Congrés, Soraya Rodríguez rebutja la reforma del PP dient que: “Sólo me interesa el derecho de las mujeres en libertad y con todas las garantías sanitarias el derecho al aborto”. No obstant, encara amb la Llei del 2010 l’avortament va continuar estant en el Codi Penal: una ambigüitat legal bastant qüestionada pel moviment feminista. Però és pitjor encara que “les condicions socials i polítiques” necessàries per recolzar “l’impuls a la vida” sota el Govern del PSOE també es van anar deteriorant i retallant per la majoria de les dones.
Respecte a “aliances celestials”, la del PSOE amb la Esglèsia també estava segellada no sols per permetre que penetri en la vida política, sinó també per les grans quantitats de diners que la mateixa Església va rebre en el seu mandat.
La vida terrenal dels sants evangelis: 158,4 milions d’euros anuals per l’Església Catòlica
El pla dissenyat l’any 2013 calculava que l’Estat havia d’entregar – de forma avançada pel 2014 – mensualment a la Església Catòlica 13, 27 milions d’euros durant l’any 2014, que equival a 158,4 milions d’euros anuals. Això com anticipi dels diners que previsiblement li entregaran els contribuents que marquen la casella de l’Església de l’IRPF per la que atorguen el 0,7 per cent a la institució, la mateixa quantitat entregada l’any 2012 i 2013. Es tracta d’una Llei que determina una liquidació provisional tots els anys, que llavors es regularitza i en el cas de què l’Església rebés més diners dels que li han concedit els contribuents, hauria de retornar-ho a l’Estat i viceversa.
Però això no comença amb el govern del PP. Ja des de les comptes del 2007 el Govern del PSOE va fixar que, des de l’1 de Gener d’aquest any i “amb caràcter indefinit” i en desenvolupament de l’Acord entre l’Estat Espanyol i la Santa Seu sobre Assumptes Econòmics (que data de 1979), l’Estat destinaria el sosteniment de l’Església Catòlica el 0,7% de la quota íntegra de l’Impost sobre la Renta de les Persones Físiques (IRPF) dels contribuents que manifesten la seva voluntat en tal sentit. (Público.es).
El debat sobre la conciliació i la utopia de “Llibertat” i “Igualtat” del PP i PSOE
Un altre tema que es reobre és el de la conciliació. La resposta que li dóna el PP, ja plantejada per Aznar, és la “corresponsabilitat” dels homes en les tasques domèstiques i d’atenció. Com sempre, que sigui el capitalisme el que s’estalvii aquesta gran fàbrica massiva i invisible de treballs domèstics. En aquesta “harmonia” entre treball i vida personal en el terreny privat, per a Gil Tamayo el paper de la dona com a mare és “insubstituïble”. Segons el sacerdot, la millor forma d’ajudar a les dones és crear un context social en el que elles no es vegin obligades a “optar per la mort d’un fill”. Però Gallardón abstreu el “context social” i planteja que l’avortament no és un dret, sinó que d’allò que es tracta és de garantir la llibertat de les dones a ser mares: “Yo hablo de una libertad para la mujer (…) una libertad que signifique que no tenga que decidir en función de intereses económicos, sino en función de su propia libertad de elección.” (El País)
El PSOE adopta un discurs contrari, plantejant que s’han de garantir les condicions econòmiques i socials per a assolir la igualtat entre homes i dones. La seva formula és “Conciliació més igualtat” a través de lleis d’Igualtat sota un Estat del Benestar que garanteixi les condicions necessàries perquè les dones decideixin o no ser mares.
Però els discursos de “llibertat i “igualtat” acaben quan comença la realitat de la precarietat laboral de les dones, les retallades en la Sanitat plena de “protocols” per les embarassades, tancaments d’hospitals, la paralització de la Llei d’Autonomia Personal i les retallades en la Llei de Dependència com el copagament en les prestacions farmacèutiques i ortoprotèsiques, o en el tancament de centres d’atenció diürna, ocupacionals i residencials. A més de les restriccions a les persones que desitgen tenir fills per fora d’una parella heterosexual – Llei de Reproducció Assistida- és dir lesbianes, o dones i homes solters. S’obliga a ser mare a qui no vol i s’impedeix a qui si ho desitja per no fer-ho segons els cànons hetero-normatius. Tot aquest retrocés històric, es reflecteix avui amb la prohibició que, de complir-se, també serà històrica: la prohibició del dret a decidir sobre els nostres cossos.
L’Estat Espanyol: porta d’entrada per la prohibició de l’avortament a Europa
Avui el Vaticà amb el seu Papa resplendent té el gran desafiament de controlar Europa. Mentrestant, als països d’Amèrica Llatina l’avortament està prohibit o penalitzat. Fins i tot en els països amb governs que es diuen “ progressistes” i fins i tot anomenats “socialistes”, com en Bolívia o a Veneçuela. En els anys 70 diferents països d’Europa van anar, any rere any, legalitzant l’avortament fins arribar al 1979 a Itàlia. A l’Estat Espanyol recentment a l’any 1985 van començar els primer canvis. El fet que avui sigui pioner en l’intent de prohibició té a veure amb les profundes continuïtats d’aquest Règim amb la Dictadura, tal com ho mostra tenir de Cap d’Estat a l’hereu de Franco i l’enorme pes de l’Església Catòlica.
Hi ha feministes que plantegen que si es retrocedeix a l’Estat Espanyol podrien obrir-se portes per un retrocés en tots els països d’Europa. Amb l’avenç de l’extrema dreta a les eleccions europees s’observa que existeix certa base social per a què això pogués dur-se a terme. A més, si s’aprova l’Avantprojecte, la legislació de l’Estat Espanyol estarà entre les tres més restrictives d’Europa, juntament amb Polònia i Irlanda, amb problemes de sortida de comptabilitat amb els estàndards europeus en matèria de drets humans delimitats pel TEDH – Tribunal Europeu de Drets Humans (eldiario.es).
És per aquest motiu que els moviments feministes, de dones, sindicats, col•lectius, etc. hem de sortir a respondre a un nivell superior. Les conquestes obtingudes han de ser fruit de la mobilització, de les dones a les que van empresonar per avortar. Superar les divisions territorials i de tot tipus és un gran repte per a generar un gran moviment ampli i unitari als carrers.
La necessitat d’un debat estratègic en el moviment feminista
Des de la presentació de l’avantprojecte de Llei un ampli moviment s’ha expressat als carrers per a rebutjar-lo. Aquesta lluita incansable per la conquesta d’un dret tan bàsic ha començat fa anys, dècades, patint avanços i retrocessos. El fet de què avui s’intenti prohibir és un fidel mirall d’un retrocés del conjunt de la societat sota un capitalisme en crisi en el que refloten els valors més retrògrads d’un patriarcat banyat d’”aigua beneïda”. Mentre les dones ens resistim a tornar a ser “àngels de la llar” i “perfectes casades” en una carrera contra rellotge par arribar a fi de mes, tenir una feina precària i suportar els avatars de les “violències estructurals”, de les que el paternalista Ministre Gallardón ens vol protegir.
Una primera qüestió és que la prohibició de l’avortament no afecta a totes les dones per igual. La majoria de les dones, és a dir, les dones treballadores, immigrants joves , precàries i en situació de pobresa, són especialment perjudicades. És molt recomanable un vídio en el que les dones en vaga de Panrico fan “escola” sobre com afecta la Llei de l’avortament del PP a les dones treballadores. Entre altres coses diuen: “Si les riques poden avortar perquè les pobres no? Perquè nosaltres no podem viatjar a Londres”. És que hi ha dones i dones. La germana del Rei Felip VI segur que ho tindria molt fàcil a la hora d’avortar: compta amb milions a les butxaques per delicte fiscal i blanqueig de capitals. No obstant, que la prohibició de l’avortament no condicioni a totes les dones per igual no significa que no haguem de defensar aquest dret per totes les dones que vulguin interrompre l’embaràs.
Seguim aprenent de les treballadores de Panrico: “Es inconcebible que nos prohíban abortar, cuando nos prohíben trabajar si somos madres”. O quan es pregunten : “¿Quién nos va a criar a los hijos? Ellos? El gobierno?”. És inevitable per a les dones treballadores no relacionar els efectes de la crisis amb la dificultat de tenir fills; quelcom qüestionat per alguns col•lectius feministes que veuen en això un plantejament “economicista”. El gran dilema és que si no veiem que aquest dret prohibit és part dels nostres drets retallats, els nostres anàlisis i perspectives quedaran a la meitat. Per què? Perquè l’avortament no el prohibeix sols Gallardón, sinó tot un sistema polític, econòmic i ideològic sostingut per un sistema ple de desigualtats per les dones, i que es reprodueix gràcies al foment de les mateixes. Per això es fa utòpic pretendre acabar amb el patriarcat, quan aquest està profundament arrelat en un sistema de (re) producció de la vida. No és la Llei de Gallardón, és la llei dels jutges que protegeixen als polítics corruptes, és la llei de l’Església i el Vaticà. És la llei d’un sistema capitalista ple de desigualtats i múltiples opressions. Llavors lluitar per aquest dret que sembla tan simple, també és lluitar contra aquestes institucions. És a dir, és lluitar contra una aliança criminal: la del capitalisme i el patriarcat.
Les tertulianes de diferents diaris plantegen que aquest retrocés es produeix perquè la Llei de l’Avortament no està elaborada per dones a nivell governamental i que existeix una majoria d’homes en el Govern, No obstant, per exemple a Argentina on governa una dona, l’avortament no sols està prohibit sinó que el debat està totalment posposat. I llavors comença una altra reflexió: Hem d’esperar passivament que aquests governs ens concedeixin els nostres drets? I en això, les dones de Panrico són contundents: “Nadie debe decidir sobre nuestros cuerpos, ni un hombre, ni una política.”. És que està demostrat que cap Govern d’aquest sistema ens regalarà res, sigui dirigit per una dona o per un home. Que tot allò conquerit ha estat arrancat, i imposat per la mobilització i la organització. Per això és imprescindible la necessitat d’una mobilització independent de l’Estat, l’Església i els partits dels empresaris per conquerir els nostres drets.
A l’Estat Espanyol és important trencar amb la fragmentació dins del moviment feminista, tan política com territorial, per a donar una resposta unitària a la reaccionària Llei del PP i de la CEE. Tot i que no coincidim política i ideològicament amb totes les persones, organitzacions i col•lectius en la mateixa estratègia de lluita, és necessari unificar-nos en un moviment unitari als carrers per defensar el dret de totes les dones a interrompre el seu embaràs.
