Sant Jordi… y las rosas de la dignidad de la huelga de Panrico

Casi desnudos y sin armas decidieron organizarse para una guerra, hartos ya de ver cómo emana el fuego de todos los dragones que vuelan por encima de nuestra clase, la clase trabajadora. Para estos huelguistas no existe la resignación a que su fuego devorador acabe con nuestro tiempo, nuestros huesos, nuestras vidas. ¡No nacimos para ser sus esclavos y esclavas toda la vida! gritaron insurrectos.

Primero se sintieron solos, abandonados a su propia suerte: para ellos nunca apareció un caballero ni un héroe que viniera a salvarlos. Mucho menos una princesa que por estas trabajadoras y trabajadores diera su vida. Entonces comenzaron a unirse, escondidos en un gran pozo, allí por Santa Perpètua de la Mogoda. Un pozo que los albergaba del frío invierno y donde construyeron un poderoso fortín donde prepararse para enfrentar a ese enemigo gigante y poderoso. Nuevas tácticas y estrategias de guerra como cajas de resistencia, asambleas decisorias y armas de maniobras y contra-maniobras fueron creando día a día, semana a semana, con sus mentes y sus manos.

Ese fortín empezó a hacerse visible al resto de los pueblos de alrededor: ellos también sufren los ataques de los dragones: los del paro, los desahucios, la represión, el hambre y la pérdida derechos conquistados. Entonces, ya sentían que no estaban tan solos e invitaron a esos pueblos a unirse y a solidarizarse en la lucha contra este gigante Dragón para recuperar sus vidas secuestradas.

Mostraron tanto valor y decisión que comenzaron a ser la atracción de centenares de trabajadoras y trabajadores, jóvenes, parados, vecinos, estudiantes de diferentes pueblos y ciudades. Y decidieron juntos para este 23 de abril, crear un puñado gigante de rosas rojas, que como la sangre recorran las venas de las calles y las fábricas de Catalunya. Su objetivo: unir cada vez más fuerzas para vencer a todo Dragón secuestrador de las vidas de nuestra clase trabajadora. Y así, una vez muerto, de su sangre brote una rosa roja de fuego, que engendre millones de rosas repartidas a toda la clase trabajadora. Para cuando sea posible podamos vencer a todos los dragones que serán minúsculos cuando nuestro gigante dormido, la clase trabajadora, despierte para vencer.

¡Viva la dignidad de los trabajadores y trabajadoras de Panrico! ¡Viva las rosas de la dignidad, las de la huelga, la lucha y valentía de los huelguistas de Panrico!
Este 23 de abril, regala una de estas rosas de las y los trabajadores de Panrico para la Caja de Resistencia.

(català)

Sant Jordi… i les Roses de la dignitat de la vaga de Panrico
Cynthia Lub

Entre les roses de Sant Jordi d’aquest 23 d’Abril brotaràn les roses vermelles de la lluita, les roses de la dignitat de les i els vaguistes de Panrico. Són les roses de les mans de més de doscents treballadors i treballadores que avui no produeixen a la línia de muntatge, perquè un dia, ja fa sis mesos, un drac poderós i gegant va segrestar les seves vides i les de les seves famílies. Aquestes van canviar de manera tant disruptiva, com disruptiva és la història que estan escrivint.

Gairebé despullats i sense armes van decidir organitzar-se per una guerra, farts de veure com emana el foc de tots els dragons que volen per amunt de la nostra classe, la classe treballadora. Per aquests vaguistes, no existeix la resignació a que el seu foc devorador acabi amb el nostre temps, els nostres ossos, les nostres vides. “No vam nèixer per a ser esclaus i esclaves tota la vida!”, van cridar, insurrectes.

Primer es van sentir sols, abandonats a la seva pròpia sort: per ells, mai va aparèixer cap cavaller ni heroi que vingués a salvar-los. Molt menys una princesa que per aquestes treballadores i treballadors donés la seva vida. Llavors van començar a unir-se, amagats a un gran pou, per Santa Perpètua de la Mogoda. Un pou que els protegia del fred hivern i on van construir un poderós fortí per a preparar-se per a enfrontar-se a aquell enemic gran i poderós. Noves tàctiques i estratègies de guerra com caixes de resistència, assamblees decisòries i armes de maniobres i contramaniobres van anar creant dia a dia, setmana a setmana, amb les seves ments i les seves mans.

Aquest fortí va començar a fer-se visible a la resta dels pobles dels voltants: ells també patien els atacs dels dragons: els de l’atur, els desallotjaments, la repressió, la gana i la pèrdua de poders conquistats. Llavors, ja sentien que no estaven tant sols i van convidar a aquests pobles a unir-s’hi i a solidaritzar-se en la lluita contra aquest dragó gegant per a recuperar les seves vides segrestades.

Van mostrar tant valor i decisíó que van començar a ser l’atracció de centenars de treballadores i treballadors, joves, parats, veïns, estudiants de diferents pobles i ciutats. I van decidir junts que pel 23 d’Abril crearien un grapat gegant de roses vermelles, que com la sang, recorrin les venes dels carrers i les fàbriques de Catalunya. El seu objectiu: unir cada cop més forces per a vèncer a qualsevol dragó segrestador de les vides de la nostra classe treballadora. I així, una vegada mort, de la seva sang brolli una rosa vermella de foc, que engendri milions de roses repartides a tota la classe treballadora. Per a que quan sigui possible poguem vèncer a tots els dragons, que seràn minúsculs quan el nostre gegant adormit, la classe treballadora, desperti per a guanyar.

Visca la dignitat dels treballadors i treballadores de Panrico! Visca les roses de la dignitat, les de la vaga, la lluita i la valentia dels vaguistes de Panrico!
Aquest 23 d’Abril regala una d’aquestes roses de les i els treballadors de Panrico per la Caixa de Resistència!