Patriarcat, crim i càstig

En la pantalla, una imatge en blanc i negre de mitjan els anys ‘60. Una dona jove demana la paraula en l’assemblea congregada a l’ajuntament de Nova York. La càmera l’enfoca al moment en què diu a viva veu:

Represento a aquest gran grup de dones de classe mitjana que podria tenir totes les comoditats i conveniències de la vida. De fet, jo les tenia; però les vaig abandonar i, en el seu lloc, vaig decidir dedicar el meu temps a la lluita per la igualtat de gènere.

És Jaqui Ceballos, una de les primeres militants feministes de National Organization of Womend’Estats Units. Gairebé mig segle després, entrevistada per al documental Ella és bella quan està enutjada, encara recorda aquelles vivències. Enfront d’una altra càmera, transmet aquesta vibrant experiència de la seva joventut.

Una amiga em va donar el llibre de BettyFriedan, La Mística de la Feminitat. Encara em fa plorar. El llibre em va impactar. Va ser el moment just. Ho vaig llegir aquesta mateixa nit i ho vaig saber: no era ell, no era jo, era la societat1.

No era ell, no era jo, era la societat. És la síntesi més precisa d’allò que el feminisme de la segona ona va saber revelar, conceptualitzar i transformar en estendard i programa de lluita. No eren els “ell” ni les “ella” particulars, en un vincle signat per la violència restringida a l’àmbit privat; hi havia un patró que es replicava en infinits testimoniatges individuals, demostrant que la singularitat d’aquesta experiència tancava, dialècticament, el seu veritable caràcter estructural. El feminisme de la segona ona va saber captar que allò estipulat com a “natural”, era la cristal·lització de complexos processos sociohistòrics. Per aquest motiu establís la premissa que el que apareixia com a “personal”, en realitat era “polític”.

Llavors, el patriarcat va ser conceptualitzat de diverses maneres. Per a les feministes radicals –que conceben la societat dividida en classes sexuals–, la base d’aquesta opressió de la classe de les dones es troba en l’apropiació i el control de la seva capacitat reproductiva, per part de la classe sexual dominant dels homes. Per a les feministes materialistes –pels qui dones i homes constitueixen dues classes socials antagòniques–, la manera de producció capitalista coexisteix amb la manera de producció domèstic, on la classe dels homes explota el treball no remunerat de la classe de les dones i s’apropia del seu producte. Per la seva banda, les socialistes també van elaborar la seva conceptualització del patriarcat i l’opressió de les dones i –basant-se en el mètode del materialisme històric i les elaboracions de Marx i Engels– van establir els seus orígens en les primeres societats de classes –entenent a aquestes en funció de la propietat privada dels mitjans de producció, com les classes dominants, explotadores i, d’altra banda, les classes explotades–. També van destacar la seva relació amb la manera de producció capitalista, on el treball domèstic té un rol fonamental en la reproducció gratuïta de la força de treball. No aprofundirem aquí en les diferències existents entre els diferents corrents de pensament; solament assenyalar que, malgrat elles, totes coincideixen en el caràcter estructural que adquireix aquesta opressió en les societats contemporànies (2). En aquest marc, va poder visibilitzar-se que la violència contra les dones no era un fenomen excepcional, originat en l’extraviament o la patologia d’un individu aïllat. La violència contra les dones va deixar de ser un tabú, silenciat després de la privadesa de les quatre parets de la llar, per sortir a la llum com un mecanisme de disciplinament, un instrument d’intimidació i coerció de les dones que manté el statu quo de l’ordre social patriarcal en el qual estan subordinades.

No solament el patriarcat, sinó també el colonialisme, el racisme i l’heterosexisme van ser qüestionats com a sistemes de dominació (i per tant, de violència), en un període de gran radicalització social i política de les masses en tots dos hemisferis, que s’aixecaven contra l’explotació capitalista i l’opressió exercida per la burocràcia estalinista en els Estats obrers de l’est d’Europa. Però aquesta etapa de radicalització, en un procés que no anem a desenvolupar aquí, va ser derrotada i desviada (3).

…mentre l’individualisme s’imposava globalment, de la mà de les polítiques econòmiques que empenyien a milions a la desocupació, que establien la fragmentació i deslocalització de la classe treballadora, el feminisme es va ser allunyant cada vegada més d’un projecte d’emancipació col·lectiva, replegant-se en un discurs cada vegada més solipsista (4).

El polític és personal?

La idea de l’emancipació va ser majoritàriament abandonada i baratada per una estratègia de reformes progressives i acumulatives de drets. L’organització i la lluita política, denunciant a l’Estat per la reproducció i legitimació de l’opressió de les dones va ser reemplaçada, en gran manera, per la gestió de les fundacions privades i la incorporació a les mateixes institucions del règim polític per buscar la seva modificació “des d’endins”. La crítica radical al capitalisme es va transformar en la cerca de l’ampliació de ciutadania en democràcies capitalistes degradades que ja poc i gens han d’oferir, per pal·liar els greuges que modelen la vida de les masses. L’ordre social i moral fundat en les relacions de producció capitalistes va ser separat d’aquesta explotació del treball humà que ho sustenta. El feminisme hegemònic durant les dècades del neoliberalisme va ser aquell que es va replegar en la lluita pel reconeixement de drets, en el terreny de el “Estat democràtic” –un Estat aparentment desgeneritzat i neutral enfront de la divisió de classes–. Però a aquest mateix Estat –que no és neutral, sinó burgès–, que és garant de la violència de l’explotació assalariada per part de la classe dominant i que es funda en el resguard de la seva propietat privada mitjançant el monopoli de la violència, se li exigirà que reconegui els abusos comesos contra les dones i disposi del càstig per als seus autors.

Va ser així que el feminisme va aconseguir el reconeixement que la violació marital és violència i no un dret del cònjuge; que l’abús sexual és violència i no un costum cultural; que l’assetjament de carrer és violència i no una ofensa intranscendent. El feminisme va despullar que l’opressió de les dones consisteix, precisament, en la naturalizació d’aquesta subordinació sexual o de gènere, que transcorre en l’àmbit de la vida privada de les persones i que per això mateix, romania silenciada. Que entre els sexes o els gèneres no solament hi ha diferència sinó que hi ha, fonamentalment, jerarquies. O més precisament, que l’opressió de les dones consisteix en la jerarquització d’aquesta diferència. Però, paradoxalment, en l’acte d’exigir el reconeixement d’aquestes formes de violència per part del sistema penal, es va obtenir un resultat invers al que es buscava. Perquè, encara que la tipificació d’aquestes conductes com a delictes va permetre que siguin visibilitzats els patiments de les dones, el sistema penal funciona mitjançant l’atribució de responsabilitats individuals en la causa de danys. Des d’aquest punt de vista, llavors, l’opressió sexual o de gènere, en si, no pot constituir un dany o delicte amb possibilitat de ser castigat mitjançant el dret penal. Judicialitzar l’opressió patriarcal restringeix la seva definició, limitant els abastos de la punició a una sèrie de conductes tipificades de les quals solament poden ser responsables alguns individus, aïlladament.

Dos activistes feministes (i advocades) assenyalaven aquestes limitacions en un col·loqui sobre violència sexista:

La violència contra les dones està inscripta en relacions de dominació patriarcal. Aquestes relacions patriarcals estan basades en el domini dels homes heterosexuals adults sobre les dones i les nenes i nens. La violència és constitutiva de tota política d’opressió i serveix, en el cas de l’opressió de gènere, per reafirmar la posició d’inferioritat social i sexual de les dones. No es tracta de problemes aïllats, de patologies individuals, de persones inadaptades, com mostren les concepcions ideològiques hegemòniques. Es tracta d’una qüestió estructural, constitutiva de la dominació. D’allí que posar fi a la violència no pot ser el producte d’algunes reformes legals més una mica d’assistència i un polsim de psicoteràpia, sinó d’un canvi d’arrel en les relacions de poder patriarcals (5).

No són les úniques. Com bé assenyalen Bergallii Bodelón,

L’afirmació que determinats canvis jurídics poden tenir un abast limitat i constituir més noves formes de legitimació de l’Estat capitalista contemporani que aportar canvis socials emancipatoris, està recollida en nombroses anàlisis feministes6.

Però no van prevaler aquests enfocaments, sinó aquells altres que, com assenyalen els autors, proposen que

… la solució d’un problema general de la societat és demandada a un sistema particular, el qual haurà de regular el tot sent una part del tot. Aquesta és la millor insinuació de la paradoxa: el dret haurà de, més no podrà assegurar la igualtat7.

La impotència del reformisme perquè no siguem #NiUnaMenys

La tipificació en el sistema penal i l’establiment de càstigs, per tant, encara que recull una relació de forces engendrada per la lluita i la mobilització de les dones contra l’opressió, no pot més que mitigar –amb prou feines en casos singulars– les conseqüències de la violència patriarcal. Però l’establiment i augment de penes o els càstigs exemplars, que s’espera que actuïn com a política de prevenció de futures conductes criminals, van demostrar no ser efectius per acabar amb la violència patriarcal que se segueix reproduint, perquè és estructural a les societats de classe. A Argentina, des de desembre de 2012, quan va ser promulgada la llei 26.791, el Codi Penal estableix que

… s’imposarà reclusió perpètua o presó perpètua al que matés (…) a una dona, quan el fet sigui perpetrat per un home i intervingués violència de gènere8.

No obstant això, les estadístiques de femicidis segueixen mantenint l’esborronadora mitjana d’una dona assassinada cada 30 hores. Les dades que es tenen dels anys precedents a la promulgació d’aquesta llei són de 208 femicidis l’any 2008; 231 en 2009; 260 en 2010; 282 en 2011 i 255 en 2012. Després de la inclusió del femicidi en el Codi Penal, s’adverteix –contràriament a “l’esperable”– un lleu increment dels crims de dones: 295 femicidis en 2013; 277 en 2014 i 286 en 2015.

Les impactants i multitudinàries mobilitzacions que, a Argentina, es van convocar sota la consigna #NiUnaMenos #NiUnaMenys són una demostració total que la Justícia que actua davant els cadàvers de dones és una justícia insuficient per definició, a més d’arribar tard9. Familiars i amistats de les víctimes saben bé que, davant semblants tragèdies personals, el reclam de justícia és imperiós. Però els seus testimoniatges sempre adverteixen sobre els límits del seu abast. Més d’una vegada escoltem les seves declaracions en els mitjans de comunicació, dient “…Estem satisfets amb la condemna, però això no ens retornarà a la nostra filla (o amiga o mare o germana)”. La judicializació de la lluita contra l’opressió patriarcal ens porta a discutir sobre les penes i càstigs que mereixen els culpables dels feminicidis, ja quan la violència va ser consumada.

Acompanyar el reclam de justícia per a les víctimes de femicidis, exigir a l’Estat el compliment de polítiques d’atenció integral a les víctimes de violència abans que es transformin en víctimes fatals, denunciar la revictimizació provocada pels propis agents de l’Estat, exigir la legislació de drets elementals dels quals encara avui són privades les dones en les democràcies capitalistes contemporànies són part d’una lluita legítima per fer menys insuportable la vida de milions de dones10. Però constituir aquests reclams en l’objectiu únic i final de la lluita va conduir al feminisme a la impotent situació actual, on la violència patriarcal empitjora i adquireix noves i més monstruoses formes modelades pel capitalisme. La transformació de la prostitució en una indústria monumental, la fluïdesa del tràfic il·legal de dones i nenes perpetrat per xarxes de tracta de persones, les massacres ignorades de centenars de dones en diferents regions del món, les condicions de pobresa i sobreexplotació de milions de dones incorporades al mercat laboral en les últimes dècades, l’evitable femicidi causat pels Estats on la interrupció voluntària de l’embaràs encara roman penalitzat, etc., són una mostra total que limitar la lluita per l’emancipació a l’ampliació de drets i la cerca de punició per part del mateix Estat a través del com les classes dominants exerceixen la seva dominació sobre les àmplies masses, condueix a la impotència, el descoratjament i la desesperança.

Una estratègia que s’ha desplegat durant les dècades en què la derrota del moviment de masses va ennuvolar la perspectiva d’un canvi revolucionari de la societat capitalista. Perspectiva que ha de ser reconsiderada si és que, com es consigna en les mobilitzacions de dones, #VivesEnsVolem #VivasNosQueremos.

(ver versión en castellano)

Per ANDREA D’ ATRI

1. Ella es hermosa cuando está enojada, de Mary Dore, 2014, disponible a Youtube.
2. A. D’Atri, “Feminismo y Marxismo: Más de 30 años de controversias”, Lucha de Clases 4 segunda época, noviembre 2004.
3. Ver A. D’Atri, L. Lif, “La emancipación de las mujeres en tiempos de crisis mundial” y “La emancipación de las mujeres en tiempos de crisis mundial (II)”, IdZ 1, julio 2013 e IdZ 2, agosto 2013, respectivamente.
4. A. D’Atri, L. Lif, “La emancipación de las mujeres en tiempos de crisis mundial (II)”, IdZ 2, agosto 2013.
5. M. Bellotti y M. Fontenla: “Políticas feministas antiviolencia y estrategias legales”, Travesías, CECyM, 1995.
6. R. Bergalli, E. Bodelón, “La cuestión de las mujeres y el derecho penal simbólico”, Anuario de Filosofía del Derecho IX, 1992.
7. Ídem.
8. Código Penal Argentino, Capítulo I – Delitos contra la vida, artículo 80.
9. Ver A. D’Atri, “Sangre nuestra”, IdZ 30, junio 2016.
10. De fet, els diputats nacionals del PTS/Frente de Izquierda, Nicolás del Caño i Myriam Bregman, van presentar un projecte de llei, Plan Nacional de Emergencia contra la Violencia hacia las Mujeres, al juny 2015, que estableix un règim d’assignacions a les víctimes, la creació de refugis transitoris i plans d’habitatge, llicències laborals, llicències educatius, la creació d’equips interdisciplinaris per a la prevenció, atenció i asistència a les víctimes, etc.