Marxisme i Família (I)

Marxisme i Família (I)

Part I: Els orígens

Quan ens parlen de “família” de seguida relacionem això amb amor, comprensió, cures i afecte. Malgrat els problemes de la convivència, que no totes les famílies són iguals i, fins i tot, malgrat l’existència de la violència domèstica, ningú s’atreviria a qüestionar que el fonament de la família és l’amor i, molt menys, qüestionaria la seva existència en tots els temps, des de “que l’home és home”. Però això és realment així?

Fins a l’època dels antics grecs i romans, els éssers humans s’havien organitzat de diferents maneres per a la reproducció i producció de les seves vides, predominant les formes de relació basades en els llaços sanguinis de línia materna. Les dones, enaltides per la seva possibilitat d’engendrar vida i el misteri que això provocava als éssers humans, ocupaven un lloc privilegiat en les societats primitives. Una de les raons per la qual, també, ens trobem amb nombroses deesses i altres divinitats femenines en aquest període. Després es va descobrir la tècnica de l’agricultura, la fosa de metalls i la domesticació d’animals, entre altres coses. Tots aquests grans descobriments van permetre augmentar les riqueses socials i llavors, ja no va ser necessari que tots els membres de la comunitat treballessin per garantir la seva supervivència: mentre la majoria treballés, un sector minoritari podia eximir-se d’aquesta càrrega i ser mantingut pels productors. S’originen, així, les classes i la propietat privada. Però no només es van descobrir les tècniques que van permetre augmentar la productivitat del treball, sinó que també es va descobrir la relació que existia entre el coit i la reproducció, la qual cosa va permetre entendre el paper que tenia l’home en la procreació. “Així van quedar abolits la filiació femenina i el dret hereditari matern, substituint-los la filiació masculina i el dret hereditari patern”, diu Engels i agrega: “El derrocament del dret matern va ser la gran derrota històrica del sexe femení a tot el món. L’home va empunyar també les regnes a la casa; la dona es va veure degradada, convertida en la servidora, en l’esclava de la luxúria de l’home, en un simple instrument de reproducció.” Si només ens detenim a analitzar el terme “família”, descobrim que, en llatí, vol dir “conjunt d’esclaus”. És que la família, entre els romans, remetia a l’esposa, els fills i els esclaus que posseïa un ciutadà. Com aquest conjunt d’esclaus era un objecte de propietat del pare, el mateix tenia dret de vida i mort sobre la família (pàtria potestat) i la cedia en herència a través d’un testament, als seus fills.

De sobte, les dones eren una font de riquesa igual que els esclaus, la terra o el bestiar, perquè eren les que permetien augmentar la quantitat de fills d’una família, és a dir, la quantitat de força de treball disponible per augmentar encara més les riqueses del seu propietari. El seu paper independent en la producció social, va passar a un segon pla: el que es requeria primordialment d’elles era la seva capacitat reproductiva. I posseir el domini sobre aquesta capacitat, garantia que la descendència fora “legítima”, per això –diuen els marxistes-, la monogàmia en el matrimoni es va establir com una obligació per a les dones, però no per als homes. “La monogàmia va néixer de la concentració de grans riqueses en unes mateixes mans –les d’un home- i del desig de transmetre aquestes riqueses per herència als fills d’aquest home, excloent als de qualsevol altre. Per a això era necessària la monogàmia de la dona, però no la de l’home; tant és així, que la monogàmia de la primera no ha estat el menor obstacle per a la poligàmia descarada o oculta del segon.” A aquest domini de l’home adult en les relacions socials per a la reproducció de l’espècie, els marxistes ho van denominar “patriarcat”. Clar que les maneres de producció van anar canviant, des d’aquells temps remots; No obstant això, podem dir que les relacions patriarcals existeixen en totes les maneres de producció, encara que les formes específiques que assumeixin siguin diferents.

Casats amb fills

Des que es va instituir la família en els temps de l’Antiguitat, el pare es va convertir en una figura indiscutible de poder sobre esposa i fills. Quantes vegades escoltem o vam dir “a casa mano jo”, “ja veuras quan vingui el teu pare!” I si no hi ha un home adult a la família, també es parla de “qui porta els pantalons” Com si en la família existissin les mateixes jerarquies que a la fàbrica, en l’empresa i en altres institucions de la societat… Per què existeixen aquests rols dins de la família? Amb més o menys amor, de maneres més explícites o subtils, de vegades brutals, la família ajuda a modelar el caràcter de nens i nenes, des de la infància, educant-los en l’obediència a l’autoritat, imposant-los disciplina i castigant la rebel·lia. En la família s’aprèn el que és correcte i el que no, per a la vida social. I qui decideix el que és correcte i el que no? En general, tots els comportaments que permetin adaptar-se i desembolicar-se en aquesta societat, seran estimulats, mentre que els comportaments que xoquin amb les normes i els costums socials, seran reprimits. Per això, abans que a l’escola, en la família s’ensenya quins són els comportaments “adequats” per a un home o per a una dona. La família educa a les nenes des de ben pe perquè després siguin aquestes “bones esposes i mares” que s’espera d’elles i als nens els ensenyarà que “els homes no ploren” i que han de comportar-se com a mascles forts, protectors o autoritaris. Dèiem que Engels parlava de la monogàmia només com una obligació per a les dones, mentre els homes gaudeixen del “privilegi” de “fer el que vulguin”. Aquesta conducta basada en la desigualtat encara es veu en els nostres dies! Succeeix que les dones, considerades només en la seva capacitat reproductiva, són un preuat tresor per a la reproducció de la força de treball; la seva sexualitat només interessa sempre que s’associï a la reproducció. Què importa el seu desig! Per això també resulta que un home que fa gala de les seves “conquestes” (vagi terme!) és estimat pels seus congèneres; però una dona que fes el mateix seria qualificada negativament. Per això, aquesta societat fundada en l’explotació del treball assalariat, també reprimeix la sexualitat que no està lligada estrictament amb la funció reproductiva, com per exemple, l’homosexualitat, el lesbianisme, etc. I en això, la família compleix un paper importantíssim, “emmotllant” als petits al que la societat “espera d’ells”. I encara que hi ha pares més permissius que uns altres, o mares que crien soles als seus fills, l’exemple que encara ens transmeten a l’escola, a l’Església i als programes de televisió s’assembla molt a aquest tipus de família “model”, que ja està bastant en crisi en aquests temps. Mentrestant, el mateix sistema capitalista que reprodueix aquests estereotips de submissió i obediència per a les dones i control i dominació per als homes, exposa els cossos femenins com a objectes de consum i gaudi pels altres. I no és casualitat, llavors, que la violència domèstica sigui exercida, en la immensa majoria dels casos, pels homes contra les dones. No es tracta de cap predisposició congènita maligna, sinó d’un dels productes més aberrants d’aquesta societat que –des de la més tendra infància- ens inculca aquests papers, aquests rols, aquestes normes i reglaments: “que ella m’enganya amb un altre”, “que es va vestir amb robes provocatives”, “que no cuida als nois i no es queda a casa tot el dia”, “que no em fa cas”, “que així sabrà qui mana”… Com assenyalava Engels, la família és la institució d’aquesta societat de classes que va determinar i manté l’opressió de les dones. En les famílies treballadores i de sectors populars, les dones i les nenes són, majoritàriament, les que s’encarreguen de les tasques domèstiques: un dels aspectes principals que adquireix aquesta opressió. En la majoria dels casos, aquestes dones que realitzen les tasques de la llar, a més treballen en fàbriques, empreses, hospitals, escoles o en les llars d’altres famílies. Per això, els marxistes, parlem de la doble opressió de les dones treballadores.

Part II: Mestresses de casa desesperades

La família no compleix aquesta funció de la mateixa manera entre les classes dominants que entre les classes subalternes. Per la petita-burguesia (els petits comerciants, propietaris de petites parcel·les de terra, etc.), la família és una unitat productiva en la qual tots els seus membres cooperen. Per als explotadors, la família és, fonamentalment, aquella institució a través de la qual transmeten hereditàriament la seva riquesa d’una generació a una altra. Però els capitalistes obtenen altres beneficis de la família… dels treballadors!: la família de l’obrer és el mecanisme bàsic pel qual, l’empresari, s’eximeix de garantir la reproducció social d’aquells la força dels quals de treball explota. És un mecanisme molt barat per a la burgesia! Per això, els capitalistes ens segueixen inculcant la idea que cada família ha de fer-se responsable per la vida dels seus integrants. La família és responsable de la cura de tots aquells que no estan en condicions de ser explotats i “guanyar-se el pa amb la suor del seu front”: nens, ancians i malalts.

A més, a través de la família, es garanteix la reproducció de la força de treball amb les tasques domèstiques gratuïtes que permeten als treballadors tornar a la fàbrica, l’endemà, per seguir venent la seva força de treball al capitalista. Si els treballadors haguessin de menjar sempre en restaurants, si haguessin de passar cada de l’any als safaretjos automàtics i les tintoreries, si haguessin de pagar modistes, mainaderes i personal de neteja per a la condícia de la casa… haurien de cobrar salaris molt més alts que els que cobren! Per això el capitalisme, encara que no “va inventar” l’opressió de les dones, s’aprofita d’ella en gran escala, fomentant els prejudicis que les dones han d’estar a la casa fregant, mentre els homes treballen per “portar el sustent”. Però, al mateix temps, el capitalisme va empènyer a les dones a la producció social! Incorpora la seva força de treball a fàbriques, tallers i empreses; però no les eximeix de les tasques domèstiques. Per això, els marxistes parlem de la doble jornada laboral de les dones treballadores: d’una banda, ven la seva força de treball al patró –com la resta dels obrers–; però, a més, usa el temps lliure restant en les tasques domèstiques que no són considerades “hores de treball” per la patronal, encara que li resultin altament beneficioses. El resultat per a les dones és clar: stress, abatiment, embrutiment i múltiples malalties i accidents produïts per l’excessiva fatiga. És lògic que l’amor familiar, llavors, es vegi trastocat per la discòrdia, el mal humor, la desgana i la irritabilitat. Els reaccionaris de tota classe diuen que els marxistes –quan denunciem això– volem destruir a la família. Però és el mateix sistema capitalista el que, al mateix temps que glorifica la unitat familiar, enfonsa en aquesta situació a les famílies proletàries!

Pas a les obreres

La família és defensada per la majoria dels treballadors i treballadores, perquè és l’únic lloc en el qual s’intenten satisfer algunes necessitats humanes, com l’amor, la companyia, etc. El sistema capitalista ha modelat enormes contradiccions: ens diu que les dones hem de quedar-nos a la llar a cuidar els nens, però ens obliga a treballar fora de la casa, perquè amb un salari no aconsegueix per sostenir a la família; ens diu que els homes han de proveir el sustent, però després assota als treballadors amb el fuet de la desocupació, provocant depressió i angoixa juntament amb la misèria. En el capitalisme, ens diuen que hem de criar als nostres nens, però no ens proveeixen de guarderies gratuïtes en els nostres treballs, per estar prop d’ells, que queden en mans d’altres treballadores o al resguard de les seves germanes majors, de les àvies o uns altres familiars. Fins i tot ens acomiaden quan quedem embarassades!

Als joves se’ls diu que han d’independitzar-se dels seus pares i progressar, però després es troben amb el treball precari, els sous de misèria i la inestabilitat dels contractes temporals… Així no es poden emancipar! Ens diuen que hem de somiar amb l’amor romàntic, però després ens imposen els torns americans, els horaris rotatius, el treball nocturn… I quan ens veiem amb la nostra parella?

També ens diuen que les dones som febles, però cada vegada són més les llars mantingudes per dones soles. Però a més, quan el capitalisme descarrega les seves grans crisis sobre les famílies obreres, les dones estan en la primera fila de la lluita i són de témer per als patrons, per als jutges, per a les forces repressives i per als polítics del règim! Trotsky deia que “la crisi social, amb el seu festeig de calamitats, gravita amb major pes sobre les dones treballadores. Elles estan doblement oprimides: per la classe posseïdora i per la seva pròpia família.” Però agrega: “Tota crisi revolucionària es caracteritza pel despertar de les millors qualitats de la dona de les classes treballadores: la passió, l’heroisme, la devoció.” Així ho van mostrar les dones pobres de París, en 1789, quan es van mobilitzar contra els preus del pa i van donar inici a la gran Revolució Francesa. Així ho van mostrar, també, les obreres tèxtils de Sant Petersburg, en 1917, quan es van mobilitzar reclamant “pa, pau i llibertat” i van donar la puntada de peu inicial de la primera revolució proletària triomfant, la Revolució Russa.

Per això, creiem que una anàlisi materialista de l’origen històric i del rol que compleix la família en la societat capitalista i una visió marxista de l’opressió de la dona en la societat de classes són essencials per desenvolupar un programa revolucionari que es plantegi desplegar aquesta enorme energia de les dones treballadores i dels sectors populars en la lluita per la revolució social i l’emancipació de tots els oprimits.

Lliures i iguals

Una anàlisi materialista de l’origen històric i del rol de la família en la societat capitalista i una visió marxista de l’opressió de la dona en la societat de classes són essencials per desenvolupar un programa revolucionari, que es plantegi desplegar aquesta enorme energia de les dones treballadores i dels sectors populars en la lluita per la revolució social i l’emancipació de tots els oprimits. Als marxistes moltes vegades ens acusen d’estar en contra de la família. El que plantegem és que ha d’abolir-se la família com a estructura econòmica privada, sobre la qual descansen les tasques relatives al proveïment d’aliments, abric, menjar i cures necessàries per a la reproducció de la força de treball; per donar pas a relacions establertes lliurement, sense coerció econòmica ni de cap tipus, i basades en l’amor. Però sabem que això no pot esdevenir “per decret”.

Per a això és necessari plantejar-se, en primer lloc, la industrialització i socialització de les tasques necessàries per a la reproducció. Això alliberaria a les dones del que Lenin va denominar “l’esclavitud domèstica” i permetria que s’incorporin a la producció socialitzada en les mateixes condicions que els homes, sense carregar amb les dobles cadenes que imposa la doble jornada laboral. Aquesta enorme tasca és inseparable del derrocament de la propietat privada dels mitjans de producció. Només sobre la base d’un estat obrer, basat en els organismes de democràcia directa de la classe treballadora que planifiquin l’economia, es podran fer aquests primers passos per erradicar, definitivament, l’opressió que pesa sobre les dones.

Però amb aquesta perspectiva, sabent que aquesta emancipació només pot aconseguir-se sobre les bases d’una revolució socialista que acabi amb el domini d’una classe sobre una altra, cridem a la més àmplia mobilització de les dones per lluitar amb un programa que permeti desplegar l’energia revolucionària de la classe treballadora en aliança amb el poble pobre i altres sectors oprimits. Exigim un salari destinat al treball domèstic necessari, en una família, per a la seva pròpia reproducció; denunciant que aquest treball “invisible” i no remunerat –que recau majoritàriament en les dones de la família- és vital per a l’Estat i els capitalistes. Exigim la inclusió de guarderies pagades per la patronal i l’Estat a les fàbriques, empreses i altres llocs de treball.

Amb la incorporació de les dones a la producció social, exigim igual salari per igual treball, igualtat d’oportunitats en l’ocupació, contra la discriminació de les dones en qualsevol branca de l’activitat econòmica i drets especials per a les dones embarassades i que estan alletant.

Al costat d’això, el dret de les dones a decidir i prendre control del seu propi cos, la seva sexualitat i les seves funcions reproductives. Per això lluitem pel dret a l’avortament lliure i gratuït, però també per l’educació sexual i la distribució gratuïta d’anticonceptius, al mateix temps que defensem el dret a la maternitat triada lliurement. Considerem que només la més àmplia autonomia –des de la independència econòmica fins al control del propi cos- permetrà que les persones es relacionin amb llibertat, amor i respecte mutu, basant-se exclusivament en els seus desitjos i no pressionats per les necessitats apressants de la supervivència quotidiana. Per a això és necessari, també, enfrontar els prejudicis que la classe dominant recrea entre les files dels explotats. Sabem que, tampoc amb decrets o “bons desitjos” es pot acabar amb el masclisme i l’opressió. El feminisme planteja la necessitat de desenvolupar noves “cultures” i “estils de vida” que enfrontin les actituds patriarcals dels homes. Per als marxistes, per contra, la sortida no és individual. I no culpem als homes de l’opressió sexual, sinó a la societat de classes i les seves institucions. És aquesta la que reprodueix i legitima aquests comportaments masclistes entre els sectors oprimits, enfortint el domini dels explotadors. No obstant això, que no es tracti d’un problema “d’educació” o “estil de vida”, no significa que els marxistes, els obrers conscients i les dones que prenen la seva destinació a les seves pròpies mans no hàgim d’enfrontar aquestes pressions i que, de vegades, ens condueixen a reproduir les pitjors misèries humanes que lluitem per bandejar. Parafrasejant a Marx, podem dir que no pot alliberar-se qui oprimeix a uns altres. Per la unitat de la classe treballadora en lluita contra l’explotació i l’opressió! Pas a la dona treballadora!

 

(ver versión en castellano)

Andrea D'Atri

Fundadora de la Agrupación de Mujeres Pan y Rosas. Dirigente del PTS, Argentina.

View more articles Subscribe
comment No comments yet

You can be first to leave a comment

mode_editLeave a response

Your e-mail address will not be published. Also other data will not be shared with third person. Required fields marked as *

menu
menu