Les conquestes de la dona a la revolució
Les reformes profundes que es prometien en les democràcies més avançades d’Occident, es van plasmar en la nació més endarrerida d’Europa, empenyent-la a ocupar un lloc d’avantguarda en la història mundial. En els primers anys de la Revolució Russa de 1917, en el marc d’una societat nova per néixer i la vella societat reaccionària que s’esfondrava, els bolxevics van debatre també entorn de la vida quotidiana. En el marc de fortes contradiccions que sorgien de la realitat material russa, van desplegar una enorme creativitat revolucionària que pre-figuraba una societat lliurada de tota explotació i opressió. Dues idees centrals recorrien el seu pensament: que la igualtat davant la llei no garanteix la igualtat davant la vida, i que les lleis creades per l’Estat obrer són transicionals, és a dir, són pensades perquè desapareguin.
Immediatament després de la presa del poder, van impulsar mesures que tendien cap a la igualtat jurídica de les dones: podrien triar lliurement la seva professió; tindrien un salari igual pel mateix treball que els homes; quedarien prohibits els acomiadaments de dones embarassades; i l’educació seria mixta.
Com a marxistes, els juristes estaven en la posició estranya de crear lleis que creien que aviat es convertirien en irrellevants. En aquest marc de profundes discussions entre juristes, intel·lectuals i dirigents, va sorgir el Codi Civil de 1918, que no tenia parangó en cap dels països centrals europeus. Aquest, a més de garantir el dret al divorci i d’eliminar el status d’inferioritat legal de les dones, trencava la unitat jurídica “família-matrimoni” i feia que les obligacions familiars fossin independents de la unió legal. Va arrasar també amb el privilegi masculí sobre la propietat i l’herència, eliminat la figura jurídica de “fill il·legítim”. En 1920 es va decretar l’avortament lliure i gratuït, un dret que les dones dels principals països capitalistes anaven a trigar més de 40 o 50 anys a conquistar i que encara avui és negat en gran part del món.
Al costat d’això es desenvolupava una àmplia propaganda entre les masses treballadores i s’integrava a les dones a la producció, els organismes de l’Estat, els soviets i la vida cultural, mentre es desenvolupaven plans d’alfabetització. Per 1920, ja existien a Moscou “comunes” integrades per un conjunt d’habitatges individuals i un centre comunitari amb menjador, sala d’esplai i espais per als nens. Es van desplegar drets relatius a la maternitat com a llicències i suplements dietaris durant el període d’alletament. Si una dona tenia al seu càrrec a un fill menor de vuit anys, no havia de treballar en tant demostrés que no hi havia un altre membre de la família que pogués ocupar-se del nen durant la seva absència. Aquesta última reglamentació va ser perdent vigència a mesura que augmentaven les guarderies i jardins d’infants.
Va ser necessària la derrota dels aixecaments revolucionaris; la persecució i l’aïllament en presons, camps de treball forçós; l’exili, els judicis forjats i l’afusellament de milers d’aquests revolucionaris perquè –paradoxalment- “en nom del socialisme”, es tiressin per terra aquestes enormes conquestes de la revolució.
La reacció stalinista no tenia gens en comú amb les millors tradicions del socialisme. La història de la revolució russa té sentit no com a lletra morta sinó per extreure les lliçons que tenen actualitat amb l’objectiu de preparar el futur. Ells i elles es van atrevir, no només a prendre el poder, sinó a prendre el cel per assalt, pensant noves formes de relacions humanes, despullades de la coerció, la repressió, el despotisme i la mesquinesa familiar.