Inessa Armand, revolucionària bolxevic, gran organitzadora de les dones treballadores

Inessa Armand, revolucionària bolxevic, gran organitzadora de les dones treballadores

Fa cent anys, una onada interminable de treballadores acomiadava a la gran revolucionària Inessa Armand.

Fa cent anys, l’11 d’octubre de 1920 una “interminable afluència de dones treballadores” acomiadava a Moscou a Inessa Armand. El 24 de setembre de 1920 moria una de les més grans revolucionàries, propagandista clandestina, membre de la vella guàrdia bolxevic des d’abans de la Revolució de 1905, internacionalista, organitzadora de les dones treballadores. Així la destaca una de les últimes biografies publicades en castellà: “Inessa Armand. Revolucionaria y Feminista” de R.C. Elwood (Viejo Topo).

 

Elizabeth -Inès- Inessa va néixer el 8 de maig de 1874 en un barri obrer de París. Quan va morir, 46 anys després, diversos discursos van donar compte de les seves grans aportacions. Va morir el setembre de 1920 quan estava de vacances al Caucas cuidant la seva delicada salut. Després de la seva defunció va acompanyar-la un festeig en el Saló Petit de la seu del Sindicat on estava instal·lada la capella ardent decorada amb pancartes revolucionàries, envoltada per una guàrdia d’honor de quatre dones del Zhenotdel (Secció Femenina del Comitè Central del Partit Comunista Rus), els seus cinc fills, el seu exmarit Alexander Armand, Lenin i la seva companya Nadezhda Krupskaia.

La majoria dels biògrafs occidentals van partir de la biografia de Bertram Wolfe, basada en la hipòtesi central d’una relació amorosa entre Inessa i Lenin des de 1910 a 1916, havent publicat la correspondència entre tots dos. A partir d’aquí, totes les bibliografies van destacar a Inessa Armand per la seva bellesa parisenca, el seu gran talent per als idiomes, per ser molt bona pianista i per una militància limitada a ser camarada i amiga de Lenin [1]. Una de les últimes obres que destaquen per ser una ruptura amb aquesta visió és “Inessa Armand. Revolucionaria y Feminista” de l’historiador canadenc R.C. Elwood. Encara que no és recent, -va ser escrita en 1992 i traduïda al castellà pel Viejo Topo el 2018 (Barcelona)- és una bona oportunitat per a rescatar-la, no sense una important mirada crítica, a cent anys de la mort d’una de les més grans revolucionàries del segle XX.

Aquesta obra narra detalladament tot el recorregut de la militància d’Inessa, des del seu inici militant com a propagandista clandestina, quan torna a Moscou en 1904 des de Suïssa on va viure quatre anys i mig sota arrestos, presó i exili per la seva activitat com a propagandista revolucionària en la clandestinitat. Com a social-demòcrata a Moscou des de 1904 a 1907, el seu desenvolupament com a organitzadora bolxevic i dirigent del treball polític en l’emigració al costat de Lenin des de 1910 a 1917, i com a dirigent comunista des de 1918 a 1920. Per a això es basa en noves fonts com la correspondència d’Inessa amb el seu exmarit i fills, informes policials, entre altres, que van aparèixer en les dècades del seixanta i setanta.

Inessa, revolucionària i organitzadora del Partit Bolxevic

El 1880 havia arribat de París al costat de la seva tia Elizabeth Stéphane, institutriu i professora de piano, a viure amb la família dels onze germans Armand. Es va casar amb Alexander Armand als 19 anys al 1893 amb qui va tenir quatre fills. Anys després va començar la seva militància revolucionària, sent coneguda com a Inessa, signava els seus escrits com “Elena Blonina”. El 1903 es va unir al Partit Social-demòcrata i el 1907 va ser condemnada a dos anys de presó per repartir propaganda il·legal. No obstant això, va aconseguir escapar abans de complir tota la condemna i va fugir a París. Allà es va endinsar en els cercles bolxevics i va conèixer a Lenin.

El 1909 moria de tuberculosi la seva segona parella després d’Alexander, quelcom que va significar un dur cop personal per a Inessa, just en un període militant sense rumb, obligada a viure fora de Rússia enfront de la repressió que es va agreujar entre 1909 i 1910, separada dels seus fills. Des de Brussel·les va decidir formar-se en Ciències Econòmiques i ser traductora per al Buró Socialista Internacional, fins que va participar del Vuitè Congrés de la Segona Internacional a Copenhaguen convidada per Lenin. Acabant així amb el seu període de punt mort polític, en 1910 es va traslladar a París des d’on va començar a dirigir el treball d’organització del partit al costat de la Secció Bolxevic del Partit Socialista Francès, de la que va ser representant i encarregada de la correspondència amb els grups bolxevics de la resta d’Europa occidental. Va organitzar als emigrats polítics que arribaven des d’altres països europeus, per la qual cosa va ser nomenada Secretària del Comitè de les Organitzacions Estrangeres en 1911.

Aquests anys van ser crucials per a la construcció del Partit Bolxevic i enmig de lluites fraccionals i repressió policial del règim tsarista, el seu moment culminant va ser la Conferència de Praga a l’agost de 1912, “organització de la qual Inessa va jugar un paper actiu a Longjumeau durant l’estiu de 1911- va filtrar, va formar i va adoctrinar a un grup de treballadors clandestins del partit que van ser els que es van reunir i en gran part van constituir la Conferència de Praga” [2]. Inessa havia format i supervisat aquesta escola que es va inaugurar el juny de 1911.

Armand era per a Lenin una persona de confiança absoluta per a totes aquestes tasques. Li va encomanar la restauració del Comitè de Petersburg i per a això, l’organització clandestina. Va ser arrestada el setembre de 1912 durant sis mesos i allí la seva salut va començar a deteriorar-se fins que es va permetre al seu exmarit Alexander visitar-la i pagar la seva fiança, com moltes vegades va fer generosament.

Entre cadascuna d’aquestes tasques plenes de perills per a construir un partit revolucionari, els Ulianov es feien el seu espai a Cracòvia per a descansar amb el seu cercle d’amics, Armand, Zinoviev, Kamanev, i gaudir del que més agradava a Lenin que eren les excursions per les muntanyes i prats; alguna cosa que també encantava a Inessa. El pseudònim Blonina és triat per aquests prats, que en polonès es diuen blon. Inessa va mantenir amb tots dos una amistat molt profunda, com la recordava Krupskaia: “era la nostra millor amiga”.

Inessa, feminista socialista i organitzadora de les dones treballadores

L’altre aspecte que destaca Elwood és a Inessa Armand com a “feminista”, encara que reconeixent que seria un terme que ella hagués rebutjat, ja que en aquell moment s’identificava únicament amb el feminisme burgès. Narra la seva gran labor en la rehabilitació a dones en situació de prostitució abans de la revolució de 1905, en l’organització de les dones treballadores i pels drets de les dones en el nou Estat soviètic.

 

El capítol “Del feminisme al marxisme” dóna compte d’aquesta evolució, molt relacionada amb la seva desil·lusió amb la labor filantròpica, a més de canvis importants en la seva vida personal quan es va enamorar del germà menor d’Alexander, Vladimir, involucrat en les organitzacions estudiantils d’esquerra revolucionàries i que va influir a Inessa en l’evolució cap al marxisme, igual que gairebé tots els joves Armand que es van fer revolucionaris. Alexander va acceptar la seva relació i la va secundar en la seva causa militant financerament amb els beneficis obtinguts de les seves empreses tèxtils durant tota la seva vida. Fins i tot va criar als seus fills i va garantir que visitessin a la seva mare, la qual cosa va portar a Inessa a sentir una gran admiració i afecte per Alexander per la “gran relació” que havien establert.

És en el seu viatge i estada a Suïssa en 1903 on va començar a aprofundir la lectura sobre marxisme, especialment llibres de Lenin. R.C. Elwood, en la seva biografia sobre Armand, sosté, no obstant això, una hipòtesi que no compartim. Per a l’autor el pas a la militància revolucionària no va ser aconseguit directament des de la seva experiència en el moviment de dones, ja que “el marxisme tenia poc a oferir a algú que estigués explícitament interessat en els problemes de les dones” perquè “per als marxistes ortodoxos, els problemes de les dones eren els mateixos que els dels homes i només podien resoldre’s en el marc general de la lluita de classes”.

Segons aquesta interpretació, aquest és un tema que Inessa va haver de “submergir” i acceptar la premissa que només es poden resoldre després de la revolució, com a base per a “promoure la consciència de classe de tots els treballadors”. Fins i tot l’autor arriba a afirmar que l’origen d’aquest suposat “rebuig de la qüestió femenina” del Partit Bolxevic està en les fonts teòriques de Karl Marx, qüestió que no debatrem en aquest article, limitant-nos a esmentar que existeix una gran quantitat de lectures per a rebatre aquests postulats basats en forts prejudicis sense fonaments sòlids de cap mena [3].

Una hipòtesi que, a més, es contradiu totalment amb la que va ser una de les tasques més prioritàries d’Armand durant la seva militància, i de què parla mateix llibre: l’organització de les treballadores i la lluita pels drets de les dones. Inessa va ajudar a reforçar l’organització de les dones treballadores a París -especialment a les obreres russes que treballaven en fàbriques franceses- començada per Ludmila Stal i Krupskaia que en 1908 s’havia traslladat al costat de Lenin a París.

Va participar del Congrés de les Dones de Sant Petersburg de 1908 i en la Conferència de les Dones Socialistes de Copenhaguen de 1910, quan va començar a reflexionar sobre la situació de les treballadores respecte a la doble càrrega de la llar i del treball, i alhora a observar les contradiccions dins del Partit Socialdemòcrata, on hi havia importants sectors que devaluaven aquesta qüestió. En l’estiu de 1912, va començar a treballar amb la secretària del consell editorial del Pravda, Konkordiia Samoilova, qui organitzava i publicava la correspondència de les treballadores. Juntes van proposar elaborar un diari femení, enfrontant-se a diversos debats i resistències de sectors del partit bolxevic. En 1913 es va commemorar per primera vegada a Rússia el Dia Internacional de les Dones, proposat per Clara Zetkin en la Conferència Internacional de Dones Socialistes de Copenhaguen.

 

El mateix dia, però en 1914, el comitè central del POSDR sota proposta de Lenin, va aprovar la publicació a Sant Petersburg del periòdic Rabotnitsa (L’Obrera) -nom decidit per Inessa i Krupskaia- amb recaptacions fetes per les treballadores i les integrants del consell editorial: Armand, Krupskaia i Anna Ulianova-Elizarova, Samoilova, entre altres. Gairebé totes van ser arrestades abans de la sortida del primer número els exemplars, que van ser confiscats per la policia. Menys a Anna, qui va establir una altra impremta i va aconseguir publicar els dotze mil exemplars que s’havien proposat per a commemorar el Dia Internacional de les Dones. Lenin havia secundat així la iniciativa de les dirigents bolxevics. Aquesta és una realitat que mostra una cosa oposada al que afirma sense cap prova Elwood, qui arriba a assegurar que Lenin tenia una falta de “confiança que les inexpertes bolxevics que tenia a la seva al voltant fossin capaces d’organitzar, finançar, editar i publicar per si soles un periòdic del partit”. [4]

Inessa Internacionalista

El llibre de R.C. Elwood té el gran mèrit de superar el que fins al moment havia estat una limitada biografia personal d’Inessa, en detriment de la seva apassionant vida militant. No obstant això, des de la meitat de l’obra comença a pintar a una Inessa que, en la seva militància revolucionària, no tria per si mateixa les seves tasques –que l’autor considera “trivials” i “servils”–, sent la “noia per a tot” de Lenin tal com arriba a titular un capítol, una “subordinada lleial” per a “utilitzar” el seu coneixement d’idiomes europeus i la seva instal·lació a París. [5]

L’obra en aquest punt decep, haig de reconèixer, però alhora no deixa de resultar interessant com narra tot el període de 1914 en el qual la tensió de Lenin està submergida en les lluites fraccionals contra el liquidacionisme i el seu objectiu de construir un partit revolucionari d’un nou tipus; el que implicava trencar amb la tendència menxevic i construir el partit bolxevic en condicions de persecució policial, arrestos i deportacions.

Això sí, en aquest capítol l’autor es deté més en la figura de Lenin que en la d’Armand, centrant com a font documental les cartes de Lenin -molt poques d’Inessa- i parla per ella mitjançant el que el mateix autor suposa que “probablement” respondria o sentiria, sempre interpretant tendenciosament que “discutir amb Lenin era una experiència frustrant”. [6]

Fins i tot destacant aquesta important crítica, convido al lector o lectora que continuï amb l’obra, ja que la recerca que la recorre és bastant seriosa, els documents també parlen per si mateixos i alhora permeten reconstruir la rica biografia d’una Inessa allunyada del victimisme, la qual cosa contradiu al mateix autor.

Per contra, aquestes fonts mostren que Lenin ha tingut una confiança absoluta i gran un reconeixement en la capacitat d’Armand a qui, instal·lada a París, li confereix una responsabilitat per descomptat gens fàcil, de dur a terme complexes lluites polítiques com la de la Conferència de Brussel·les el juliol de 1914. I per això aquesta biografia no pot ocultar que ha estat una aliada i “mà dreta” en tasques centrals de direcció; qüestió gens comuna en temps en què les dones representaven una porció molt minoritària en la direcció del partit. D’altra banda, els documents mostren que Lenin mai va deixar de preocupar-se per la seva vida personal i la seva delicada salut, i les cartes polítiques que cita l’autor mai van deixar de ser fraternals, encara que travessades per la complexa situació política. Fins i tot en les cartes d’intercanvi sobre les reflexions d’Inessa al voltant de l’amor lliure i la qüestió de la família, Lenin sembla diferir bastant. Però per a l’autor “Lenin va demostrar una falta de comprensió total del punt de vista d’Inessa” i “va tractar d’aclaparar-la amb la lògica i les anàlisis”. En tot cas, el victimisme que intenta mostrar l’autor és una demostració de la seva pròpia interpretació paternalista, en la qual semblés que no cal polemitzar amb una dona revolucionària i disputar obertament les diferències o crítiques, com feia Lenin amb tots els dirigents masculins.

Elwood considera que per a Lenin aquests problemes de la vida personal eren “burgesos” i assegura que no els donava gens d’importància, per la qual cosa Armand s’anava “frustrant” en els seus escrits i reflexions sobre sexualitat i l’amor lliure. Però si Inessa hagués pogut triar com escriure la seva biografia hauria rebutjat aquesta posició victimista. El mateix els hauria ocorregut a les seves companyes, aquestes grans dones revolucionàries com a Rosa Luxemburg, Krupskaia o Zetkin- els qui igual que ella en aquella època han tingut sobre la seva esquena la responsabilitat d’actuar enfront d’una guerra d’implicàncies profundes per a la situació mundial. “Probablement” (com agrada dir l’autor) no “van frustrar” el desenvolupament de les seves teories sobre les qüestions femenines, sinó que, com a dones revolucionàries van decidir estar també al capdavant d’altres qüestions d’importància estratègica: els tambors de guerra de la Primera Guerra Mundial i la ruptura de la Segona Internacional.

En 1915 es van celebrar quatre conferències socialistes: la Conferència de Seccions Estrangeres del RSDPR, la Conferència Internacional de Dones Socialistes, la Conferència Internacional de la Joventut Socialista i la Conferència de Zimmerwald. Inessa va participar en totes i en la conferència de dones va ser la principal organitzadora i convocant en nom de Rabotnitsa.

Va convidar primer a Zetkin amb l’objectiu de debatre l’adopció d’una posició comuna sobre la guerra i la traïció de la Segona Internacional, que havia votat els crèdits per a la guerra imperialista. És molt cridanera i poc coneguda l’anècdota de Zetkin, quan va respondre acceptant la invitació, va criticar a Inessa per “imprudent”, en escriure la seva carta d’invitació sense camuflatges i segellada. Armand va acceptar seriosament la crítica i va respondre la seva carta dient: “Ens alegra que aprovis el matrimoni de Lucy” i va finalitzar la carta dient “hi ha altres assumptes que m’agradaria plantejar-te, però desgraciadament haig d’ocupar-me de les meves tasques domèstiques” [7], en referència a un debat que havia plantejat Zetkin sobre com fer la proposta en la Conferència. Krupskaia va recordar a més, que va ser Inessa qui va defensar la posició dels bolxevics de transformar la guerra imperialista en guerra civil i establir una nova internacional.

Inessa i l’Estat obrer rus

Inessa, després de tornar a la delegació que tornava a Rússia al “tren blindat” amb Lenin enfront dels esdeveniments revolucionaris, va estar entre les principals dirigents de l’Estat obrer rus. En primer lloc, va ser membre del Comitè Executiu del Soviet de Moscou i va ser encomanada per a diferents tasques de direcció entre 1918 i 1919. Com a membre del presidium del Soviet de Diputats dels Treballadors i Soldats de Moscou, va ser delegada de l’Executiu Central Panrus. Lenin va proposar, davant la posició d’Inessa gairebé en el centre del poder Estat, que se li proporcioni un apartament connectat amb el circuit tancat del sistema de comunicació amb el Kremlin.

En aquest període va centrar el seu treball de partit cap a les dones. En 1918 Inessa va ser nomenada presidenta de la Comissió Central per a l’Agitació i Propaganda entre les Dones Treballadores, secundada per Kollontai i Samoilova. Deixant de costat la valoració poc fortuïta de l’autor que “probablement” hagi estat el període més “productiu i gratificant” de la seva vida deixant de ser “la noia per a tot”, en el capítol “Feminisme soviètic” fa un desenvolupament molt interessant sobre la labor i el funcionament de la Secció Femenina del Comitè Central (Zhenotdel), del qual Armand va ser la seva primera directora. Després d’aquest, segons Krupskaia, uns deu milions de dones van passar per aquestes “escoles de comunisme”. El resultat d’aquesta gran feina es contradiu totalment amb la hipòtesi de l’autor de l’alliberament que les dones “figurava en els últims llocs de la llista de prioritats del partit”. L’Estat obrer nascut de la Revolució Russa va brindar conquestes per a les dones que fins llavors no s’havien aconseguit en cap país occidental del món. [8]

Va ser només després de la burocratització de l’Estat obrer i la consolidació de l’estalinisme, quan la gran contribució d’Inessa Armand a l’Estat revolucionari i al moviment de dones treballadores va ser esborrada, durant l’últim quart de segle de la vida de Stalin. En 1930 el Zhenotdel va ser clausurat i els vells bolxevics, les biografies de Lenin i les històries del partit van deixar d’esmentar a Inessa Armand.

La seva última gran empresa va ser la preparació, organització i conducció de la Primera Conferència Internacional de Dones Comunistes en 1920. Seria l’última vegada que es veuria en un presidium, aquella vegada per a atreure a les dones russes i unificar a les dones europees, encapçalant el nou Secretariat Internacional. Però la seva salut s’estava deteriorant greument i Lenin va insistir que es prengués vacances de descans al Caucas, a través del que serà l’última de les seves cartes. Allí va morir de còlera, el seu fèretre va ser traslladat a Moscou l’11 d’octubre acollit per Lenin. Quan el taüt va ser portat a la Plaça Vermella una orquestra va interpretar a Chopin, Mozart i Beethoven que tant agradava a Inessa escoltar i tocar en el seu piano. En el seu seguici, compte l’autor, van estar els seus fills, la seva família, els seus amics i “una onada interminable de treballadores”.

Rescatar la seva figura com a dirigent revolucionària de les dones de la classe treballadora és una tasca imprescindible per a les noves generacions que han pres l’elecció de la militància revolucionària, contra l’esperit individualista de l’època. I contra les acadèmies burgeses que han gastat rius de tinta contra l’experiència del partit bolxevic i l’Estat obrer que va fer tremolar no sols al règim tsarista rus, sinó a les burgesies d’Europa i del món.

comment No comments yet

You can be first to leave a comment

mode_editLeave a response

Your e-mail address will not be published. Also other data will not be shared with third person. Required fields marked as *

menu
menu