Gelosia, amor romàntic i l’augment del masclisme entre adolescents

Gelosia, amor romàntic i l’augment del masclisme entre adolescents

L’augment de masclisme entre adolescents s’està donant a l’una que la irrupció de les dones joves en la lluita pels seus drets, que xoca amb la idea d’una joventut pasivitzada.

El conegut com a mite de l’amor romàntic segueix calant entre la joventut. La difusió d’est i el seu naturalització en cinema, música, literatura i publicitat són un bombardeig constant i una influència pels i les adolescents. Pel·lícules com ‘Tres metros sobre el cielo’, ‘Fuga de cerebros’ o ‘Promoción fantasma’, a més de promoure el mite de l’amor romàntic i naturalitzar la gelosia i les relacions de possessió, recreen els rols de gènere tradicionals.

També ho fan programes com a ‘Dones, homes i viceversa’ que fa poc temps va tornar a aixecar una campanya en contra seva pels comentaris d’un dels seus participants per apologia de violació al·legant un “calentón”. O com a ‘Chicos y Chicas’ la versió adolescent d’aquest mateix programa.

En els últims anys, les campanyes contra la violència masclista han intentat arribar a les dones més joves per trencar amb la idea que una relació passa pel control i la violència. Exemple és la campanya ‘Hi ha sortida’ que animava a cridar al 016 amb cartells contra el control del mòbil i la pèrdua de privadesa.

Els últims estudis sobre violència masclista entre adolescents mostren com l’equació gelosia = amor està cada vegada més assimilada i interioritzada en el discurs de les més joves. Una altra de les conclusions d’aquests estudis, és que les generacions més joves en haver crescut en un ambient de conquesta de drets per part de les dones, no conceben l’existència de violència masclista en el seu entorn, dificultant encara més la seva detecció i la possibilitat de tallar amb ella.

On queda la “generació d’igualtat”?

Els estudis aporten dades que xoquen frontalment amb el discurs de la “generació d’igualtat” referint-se a les noves generacions on el masclisme amb prou feines es manifestaria. No obstant això, en aquest discurs no està plantejat que el masclisme està lligat a l’existència d’un sistema patriarcal, que es manifesta en totes les institucions i en tots els àmbits de la vida: des dels centres de treball i estudis, passant per la família i les amistats, fins a la cultura.

El patriarcat és un problema estructural d’aquesta societat capitalista i la conquesta d’alguns drets democràtics, limitats quant a quantes dones beneficia i al temps en el qual estiguin vigents, no comporta la desaparició de l’opressió i la violència cap a les dones.

Sense negar que aquests drets conquistats gràcies a la lluita de les dones són progressius, encara ens enfrontem a constants atacs contra aquests drets conquistats, com el de l’avortament, la qual cosa ens demostra que cap dret sota aquest sistema està garantit per sempre i que poden retrocedir a qualsevol moment.

El discurs sobre la “generació d’igualtat” que ens han inculcat des de petites, i petits, quan veiem que no encaixa amb la nostra realitat comença a trontollar-nos perquè seguim explotades i oprimides, però ens diuen que està bé, que no és per a tant. Que podem votar i treballar sense permís d’un home. Que ja no s’accepta tant la violència masclista. Que hi ha dones empresàries, presidentes, directives. Que no hi ha més pel que lluitar.

No obstant això, la realitat de la majoria de les dones, les treballadores, les joves i les immigrants, és una altra. No quadra amb que la majoria de treballs precaris estiguin ocupats per dones. Ni amb la diferència salarial entre homes i dones pel mateix treball. Molt menys amb que t’acomiadin per quedar-te embarassada o per conciliar vida familiar i laboral. I què hi ha de les dones treballadores que quan surten dels seus treballs comencen una nova jornada laboral, la de la llar? Un discurs que també xoca que cada vuit hores una dona sigui violada. Amb els 92 feminicidis de 2016, i els 1287 assassinats de 2000 a 2010. Un discurs que xoca amb la realitat de les dones immigrants, triplement oprimides, sense accés a la sanitat pública, considerades “il·legals” per la reaccionària llei d’estrangeria, atacades pel racisme i la islamofòbia. On queda llavors aquesta “generació d’igualtat” per a nosaltres, les precàries, les joves, les immigrants, les treballadores?

Seria injust solament ressaltar la nostra opressió sense parlar de la lluita de les dones. De la lluita d’aquelles dones que barallen contra les patronals pels seus drets. De les quals s’organitzen en centres d’estudi i treball, de manera independent als interessos de l’Estat i les seves institucions. De les quals batallen dia després de dia contra la criminal aliança del capitalisme i el patriarcat.

Veronica Landa

Historiadora y educadora sexual, Barcelona.

View more articles Subscribe
comment No comments yet

You can be first to leave a comment

mode_editLeave a response

Your e-mail address will not be published. Also other data will not be shared with third person. Required fields marked as *

menu
menu